INDOLES, ESCATOLS I SULFHÍDRICS
Segon Premi
VIII Concurs ARC de Microrelats
Segon Premi
VIII Concurs ARC de Microrelats
Que el jutge Bratislav era un corrupte ho sabia tothom.
—La Justícia és cega —afirmava—. Per això es representa amb els ulls embenats.
Ell, en canvi, tenia una mirada rapinyaire. I unes butxaques fètides disposades a rebre voluminosos sobres.
—La Justícia és lenta —sostenia cínicament, encara que les seves sentències fossin emeses segons després de sentir els al·legats, com si la decisió l’hagués presa prèviament, sobretot si el suborn ja era a l’interior de la seva caixa forta.
Trenta-cinc anys com a jutge l’havien convertit en intocable. Abjecte i podrit, però intocable.
Per això, quan el meu fill va cometre l’error d’insinuar, en un article, que el jutge Bratislav no era tan honest, imparcial i íntegre com havia de ser un jutge, vaig saber, amb dolor de pare, que la seva carrera com a reporter seria força breu. No em va estranyar, doncs, que al cap de pocs dies fos detingut per narcotràfic. Ni que al seu apartament trobessin psicofàrmacs suficients per obtenir mil i una nits de paradisos artificials.
Sí, eren moltes les persones que li devien favors al jutge Bratislav.
—El que no vulgui viure sinó entre justos, que visqui al desert —diuen que va dir, tot citant Sèneca.
La veritat és que ja mai no sabrem si ho va dir. El van trobar mort, assegut a la tassa del vàter de la cambra de bany de casa seva. Segons sembla, el sifó de plom, corroït, havia deixat d’impedir el pas de les emanacions del pou negre.
—Asfíxia per inhalació de gasos tòxics —dictaminà el metge forense.
En literatura la Justícia Poètica (molt semblant a la Divina) és aquella que premia la virtut i castiga la maldat. En aquest cas, si em permeten la llicència, jo més aviat m’atreviria a definir-la Justícia Odorífera, ja que van ser els seus propis gasos pútrids, acumulats durant anys i anys, en retornar a la superfície, els que van posar fi a la seva vida.
L’acusació del meu fill va ser desestimada per la nova jutgessa. I jo, amb la consciència ben tranquil·la, continuo exercint com a llauner.
—La Justícia és cega —afirmava—. Per això es representa amb els ulls embenats.
Ell, en canvi, tenia una mirada rapinyaire. I unes butxaques fètides disposades a rebre voluminosos sobres.
—La Justícia és lenta —sostenia cínicament, encara que les seves sentències fossin emeses segons després de sentir els al·legats, com si la decisió l’hagués presa prèviament, sobretot si el suborn ja era a l’interior de la seva caixa forta.
Trenta-cinc anys com a jutge l’havien convertit en intocable. Abjecte i podrit, però intocable.
Per això, quan el meu fill va cometre l’error d’insinuar, en un article, que el jutge Bratislav no era tan honest, imparcial i íntegre com havia de ser un jutge, vaig saber, amb dolor de pare, que la seva carrera com a reporter seria força breu. No em va estranyar, doncs, que al cap de pocs dies fos detingut per narcotràfic. Ni que al seu apartament trobessin psicofàrmacs suficients per obtenir mil i una nits de paradisos artificials.
Sí, eren moltes les persones que li devien favors al jutge Bratislav.
—El que no vulgui viure sinó entre justos, que visqui al desert —diuen que va dir, tot citant Sèneca.
La veritat és que ja mai no sabrem si ho va dir. El van trobar mort, assegut a la tassa del vàter de la cambra de bany de casa seva. Segons sembla, el sifó de plom, corroït, havia deixat d’impedir el pas de les emanacions del pou negre.
—Asfíxia per inhalació de gasos tòxics —dictaminà el metge forense.
En literatura la Justícia Poètica (molt semblant a la Divina) és aquella que premia la virtut i castiga la maldat. En aquest cas, si em permeten la llicència, jo més aviat m’atreviria a definir-la Justícia Odorífera, ja que van ser els seus propis gasos pútrids, acumulats durant anys i anys, en retornar a la superfície, els que van posar fi a la seva vida.
L’acusació del meu fill va ser desestimada per la nova jutgessa. I jo, amb la consciència ben tranquil·la, continuo exercint com a llauner.
.jpg)
.jpg title=)
