La llum d’una estrella
NO, no era possible. Allò que veia no era possible!
En Pau ajustava les rodetes del seu telescopi per millorar l’enfocament. Era una nit diàfana i el cel estava cobert per un mantell d’estrelles brillants. Però, aquella estrella... La llum d’aquella estrella era tan diferent de la resta!
L’astronomia s’havia convertit en la seva afició després de l’accident. L’accident... sis mesos abans... quan va patir la mala fortuna que es trenqués la cadena del gronxador on jugava i caigués copejant-se a l’esquena. Des de llavors no havia tornat a caminar. De cintura cap avall estava insensibilitzat. No sentia dolor, ja no. Però tampoc no podia realitzar cap moviment voluntari.
Va moure lleugerament el trípode i va apropar el seu ull esquerre al portaocular. El telescopi havia estat un regal dels seus pares, poques setmanes abans, en complir nou anys. I s’havia enamorat de la llum de les estrelles, un espectacle màgic i meravellós: les gegantes vermelles, les nanes blanques, les estrelles binàries, les blanques verdoses, les ataronjades groguenques...
Feia pocs dies que havia descobert una nova estrella. Una estrella que parpellejava d’una forma diferent de la resta. Era una ximpleria, pensava, però semblava que aquell parpelleig fos cíclic. Semblava que, després d’un temps, tornés a repetir-se, a reiniciar-se. Una idea li va venir al cap. Era una idea absurda, però no podia evitar pensar-hi. Podia ser un codi? Podia ser que el parpelleig d’aquella estrella fos un com codi especial? Com una forma de comunicació?
Uns centelleigs eren més llargs, d’altres més curts. Com un codi. Sí, com un codi. Va recordar el treball que havien fet a l’escola, sobre el telègraf i el codi Morse. Va cercar en una prestatgeria i va trobar el dossier que en feia referència. Després va agafar un llapis i un full i va començar a anotar la freqüència i la durada dels centelleigs. El primer era llarg, després la llum de l’estrella desapareixia. Quan tornava a parpellejar, emetia tres centelleigs llargs. Després un de més curt, seguit d’un altre més llarg i d’un altre més curt. I així continuava, fins que tornava a desaparèixer de la seva vista, durant un temps incert, que semblava interminable. I, novament, la seqüència es reiniciava.
Un centelleig llarg, com un flaix, com una espurna... Va consultar les seves notes. Un centelleig llarg, en codi Morse i si els seus apunts no estaven equivocats, equivalia a la lletra T. I tres centelleigs llargs equivalien a la lletra O. En Pau va anotar aquelles lletres. Estava nerviós i li tremolava la mà. T... O... R... N...
Quan la llum de l’estrella es va tornar a enfosquir, va ser quan es va atrevir a llegir, per ordre, el que havia escrit: T... O... R... N... A... R... A... S... A... C... A... M... I... N... A... R...
Tornaràs a caminar? Què volia dir allò? Què era allò? Era un somni o era un malson? Es va refregar els ulls. Va tornar a cercar la llum de l’estrella amb el seu telescopi. Havia iniciat novament el cicle de centelleigs, amb més intensitat que abans. Llavors va succeir, després de l’últim centelleig curt. Va ser com una explosió de llum en el firmament. Com si l’estrella hagués esclatat davant de la seva pròpia mirada.
—No! —va cridar en Pau, amb desesperació i angoixa a la veu.
Havia desaparegut. Ja no existia. La llum d’aquella estrella s’havia extingit! I va ser llavors quan en Pau es va adonar que s’havia posat en peu, que se sostenia sobre les seves cames, que tornava a sentir-les... Que era capaç, de nou, de caminar!!!
I va ser llavors quan va descobrir que el missatge lluminós d’aquella estrella, a milions de quilòmetres de distància, abans d’extingir-se, s’havia fet realitat: Tornaràs a caminar!
... I el cel, la nit que vaig somiar aquest conte, a setze anys, continuava cobert per un mantell d’estrelles brillants.
En Pau ajustava les rodetes del seu telescopi per millorar l’enfocament. Era una nit diàfana i el cel estava cobert per un mantell d’estrelles brillants. Però, aquella estrella... La llum d’aquella estrella era tan diferent de la resta!
L’astronomia s’havia convertit en la seva afició després de l’accident. L’accident... sis mesos abans... quan va patir la mala fortuna que es trenqués la cadena del gronxador on jugava i caigués copejant-se a l’esquena. Des de llavors no havia tornat a caminar. De cintura cap avall estava insensibilitzat. No sentia dolor, ja no. Però tampoc no podia realitzar cap moviment voluntari.
Va moure lleugerament el trípode i va apropar el seu ull esquerre al portaocular. El telescopi havia estat un regal dels seus pares, poques setmanes abans, en complir nou anys. I s’havia enamorat de la llum de les estrelles, un espectacle màgic i meravellós: les gegantes vermelles, les nanes blanques, les estrelles binàries, les blanques verdoses, les ataronjades groguenques...
Feia pocs dies que havia descobert una nova estrella. Una estrella que parpellejava d’una forma diferent de la resta. Era una ximpleria, pensava, però semblava que aquell parpelleig fos cíclic. Semblava que, després d’un temps, tornés a repetir-se, a reiniciar-se. Una idea li va venir al cap. Era una idea absurda, però no podia evitar pensar-hi. Podia ser un codi? Podia ser que el parpelleig d’aquella estrella fos un com codi especial? Com una forma de comunicació?
Uns centelleigs eren més llargs, d’altres més curts. Com un codi. Sí, com un codi. Va recordar el treball que havien fet a l’escola, sobre el telègraf i el codi Morse. Va cercar en una prestatgeria i va trobar el dossier que en feia referència. Després va agafar un llapis i un full i va començar a anotar la freqüència i la durada dels centelleigs. El primer era llarg, després la llum de l’estrella desapareixia. Quan tornava a parpellejar, emetia tres centelleigs llargs. Després un de més curt, seguit d’un altre més llarg i d’un altre més curt. I així continuava, fins que tornava a desaparèixer de la seva vista, durant un temps incert, que semblava interminable. I, novament, la seqüència es reiniciava.
Un centelleig llarg, com un flaix, com una espurna... Va consultar les seves notes. Un centelleig llarg, en codi Morse i si els seus apunts no estaven equivocats, equivalia a la lletra T. I tres centelleigs llargs equivalien a la lletra O. En Pau va anotar aquelles lletres. Estava nerviós i li tremolava la mà. T... O... R... N...
Quan la llum de l’estrella es va tornar a enfosquir, va ser quan es va atrevir a llegir, per ordre, el que havia escrit: T... O... R... N... A... R... A... S... A... C... A... M... I... N... A... R...
Tornaràs a caminar? Què volia dir allò? Què era allò? Era un somni o era un malson? Es va refregar els ulls. Va tornar a cercar la llum de l’estrella amb el seu telescopi. Havia iniciat novament el cicle de centelleigs, amb més intensitat que abans. Llavors va succeir, després de l’últim centelleig curt. Va ser com una explosió de llum en el firmament. Com si l’estrella hagués esclatat davant de la seva pròpia mirada.
—No! —va cridar en Pau, amb desesperació i angoixa a la veu.
Havia desaparegut. Ja no existia. La llum d’aquella estrella s’havia extingit! I va ser llavors quan en Pau es va adonar que s’havia posat en peu, que se sostenia sobre les seves cames, que tornava a sentir-les... Que era capaç, de nou, de caminar!!!
I va ser llavors quan va descobrir que el missatge lluminós d’aquella estrella, a milions de quilòmetres de distància, abans d’extingir-se, s’havia fet realitat: Tornaràs a caminar!
... I el cel, la nit que vaig somiar aquest conte, a setze anys, continuava cobert per un mantell d’estrelles brillants.
oo0O0oo
«La llum d’una estrella»
Toni Arencón Arias
(Participació al recull de Contes Infantils "La llum",
de l'Associació de Relataires en Català (ARC),
a benefici de la Marató de TV3 2015,
dedicada enguany a les malalties metabòliques.)
