Aquella nit de grocs de cadmi




Aquella nit de grocs de cadmi

Aquella nit de grocs de cadmi, poc després d’entreveure el fons de l'ampolla de conyac que el malparit d’en Rusiñol havia obert a propòsit, per ofegar junts i plegats les penes del meu quarantè aniversari, vaig escapolir-me del xivarri del Cau Ferrat, en el moment pretèrit, abans que cap de les viudes allà presents s’atrevís a demanar-me una marina blava per penjar a la paret principal del seu saló de te.

La lluna, sobre la Blanca Subur, també estava envoltada d’un hàlit de groc de cadmi (pot ser que no vingui al cas, però així era).

Mentre em preguntava quina seria la meva propera amant, a la llum del nihilisme més lamentable, i amb el convenciment que un perill sotjava, vaig tenir el pressentiment, només veure-la, estesa sobre el cobrellit del llit de la meva habitació, que la seva naturalesa mateixa era el viu reflex de la golafreria del plaer i de l'art etern de la seducció. I també que les cadenes del sexe eren els lligams més poderosos per capturar el volàtil esperit d'un artista.

Podria haver-hi espantat la meva por, si no fos per la seva mirada. Una mirada d’encantadora de serps, que em va despullar i es va lliurar a mi, sense connexió i sense parpellejar. Amb un dialecte tosc i vulgar, mossegant-se el llavi inferior abans de parlar i deixant-lo humit de saliva brillant, em va dir: «vine». No va ser cruel, només va assenyalar el punt incert de la seva falda entrecuixada, cruïlla de tots els camins dels plecs del vestit de seda, passat de moda ja, molts anys abans que els Cent Mil Fills de Sant Lluís ens vinguessin a robar l'ànima. Si va percebre la meva suor, a les mans, sota els guants blancs de cabrit, tampoc no va dir res. Sense rumb jo. Ella esperava. No fingia mostrar-se excitada, no fingia ser astuta, no fingia sentir-se apassionada... només disposada... simplement m’oferia el seu cos jove, tan jove que la carn dels seus pits no cediria davant la pressió dels meus dits maldestres.

«El món està ple de possibilitats», vaig dir-li i vaig buscar, entre el desordre de la meva habitació-estudi, una tela encara verge, la paleta de pi, els pinzells i les pintures, amb l'esperança, simple i banal, de guanyar una mica de temps, únicament una micona de temps. Malauradament, només vaig trobar tubs de grocs de cadmi i de terra ombra torrada... aquella nit... de grocs de cadmi i cruixits de seda....

Juny, 2010
Aquella nit de grocs de cadmi
(De “Les irreals memòries d’en Ramon Casas i Carbó”)

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Creative Commons License

Il·lustració: "La Sargantain"
Ramon Casas i Carbó

[ Tornar a Pàgina Principal ]