«Oli de seda sobre carn»

Oli de seda sobre carn (Toni Arencón i Arias)

Oli de seda sobre carn

Et pintaré, avui, amb els pinzells dels meus dits exploratoris.
Recorreré la llum vibrant de blanc de titani de la teva pell sedosa,
el xic ocre i el punt vermelló de la teva carn terrosa,
amb tota la gama colorista de la paleta d'artista dels meus somnis.

Beuré dels teus llavis, de roig de cadmi, els besos tan humits
d'atzur ultramarí i els sufocats alens de terra siena afruitada.
Gaudiré de la teva llengua juganera, luxuriosa i excitada,
i fruiré de la tendra solidesa rosada de l'alba dels teus pits.

Poncella, estesa sobre el llit,
pintaré el teu cos nu,
els teus plecs blaus
i els secrets omnipresents
de cada acollidora ombra malva.

Entrellaçats, sentiré cada gemec, de verd veronès,
cada sonet xarxet de tu, inflamat de desig.
cada presència ametista del plaer.

Lleparé
el cercle areolar i l'intens robí dels teus mugrons eriçats.

I gaudiré del goig
del sigma atzabeja
i maragda
del teu
sexe.

* * * * * * * * * *

«Oli de seda sobre carn»
Toni Arencón i Arias

Il·lustració:
"Oli de seda sobre carn"
Toni Arencón i Arias

'La donzella i l'anatomista'
Menció Especial
Premi Arts i Lletres de Narrativa 2013
a la Memòria d'en Valerià Pujol
Premià de Dalt
23 de novembre de 2013

Donzella en blau (Toni Arencón i Arias)

La donzella i l'anatomista
(fragment)

     ... Un dels recipients em va cridar l'atenció. Contenia una mà, amputada a l'altura superior del carp. El recipient tenia enganxada una etiqueta groguenca, on podia llegir-se clarament: M. Sanahuja, 1831, Hospital de la Santa Creu. Déu meu! Mil vuit-cents trenta-un! Era una mà dissecada feia gairebé dos-cents anys! Aquella circumstància, ho reconec, em va impressionar; però havia arribat el nostre torn de treball pràctic i em vaig oblidar de l'assumpte. O això vaig creure.

     Aquella tarda la vaig passar estudiant Farmacologia. Teníem un examen parcial l'endemà. Havent sopat em feia mal el cap. Em vaig ficar al llit d'hora. Volia aixecar-me fresc per a la prova.

     Quan ja començava a agafar el son, en aquesta fase inconcreta entre la vigília i el món oníric, em va semblar sentir com si algú m'acariciés el rostre. Em vaig incorporar, sobresaltat. No hi havia ningú més a l'habitació, era evident. Els meus pares dormien a la seva cambra, aliens al meu estrany despertar. Vaig intentar dormir, però va ser inútil. De nou vaig notar la mateixa carícia, càlida, suau i delicada. Vaig encendre el llum i vaig descobrir al meu voltant una espècie de boirina blavosa, que es va dissipar en pocs segons. La veritat és que em vaig espantar molt. Moltíssim. Em trobava desvetllat. Llavors va ser quan em va venir a la memòria el record de la mà dissecada de la Sala Pràctica d'Anatomia: M. Sanahuja, 1831, Hospital de la Santa Creu, vaig recordar.

     Em vaig aixecar i vaig encendre el portàtil, connectant-me a Internet. Vaig introduir en el cercador aquelles dades i vaig començar a revisar pàgines i més pàgines, que no em van aportar cap referència vàlida. La veritat és que pensava que era una recerca condemnada al fracàs, però vaig seguir intentant-ho. Finalment, després d'hora i mitja de cerca infructuosa, vaig tenir la sort de trobar un curiós document, digitalitzat, procedent d'una base de dades de la Boston Medical Library. Era un article publicat en el diari The Edimburgh Medical And Surgical Journal, Volume Thirty-Fifth, signat pel doctor Nicolau Taverner i traduït per Martin Hutton. A la pàgina 158, sota el títol: A propòsit d'un cas clínic de traumatisme tancat complicat esdevingut a Barcelona i presentat al Real Col·legi de Medicina i Cirurgia d'aquesta Ciutat al juliol de l'any 1831; s'explicava de forma detallada —en llengua anglesa, però amb l'original en català, en el revers de cada full, escrit amb un tipus de lletra diferent i més petita—, un dramàtic succés: Milvida Sanahuja, de divuit anys, filla única d'un matrimoni de comerciants del carrer de la Cera, estava promesa amb l'hereu d'una família acomodada, fill primogènit d'un indià que havia fet fortuna a l'illa de Cuba amb enginys de cotó i de tabac, i que havia tornat a Catalunya, instal·lant-se definitivament en la preciosa vila de Premià. La tarda del setze de maig, la jove, acompanyada de la mare, havia visitat a una modista del carrer del Carme, per realitzar l'última prova del vestit de núvia. Quan van sortir de la casa plovia i la Milvida va tenir la desgràcia d'ensopegar (o de relliscar) i de caure al carrer, amb tanta mala fortuna que un carruatge que baixava per la via li va aixafar, sota les rodes dretes i per dues vegades, la mà sinistra, a l'altura superior cubital.

     Va ser traslladada i atesa a l'Hospital de la Santa Creu, on li van reconèixer fractures comminuta de diferents ossos del carp i de les falanges, se li van aproximar els ossos fracturats a la seva situació natural, li van fomentar la zona danyada amb oli, se li va embenar la mà i la hi van immobilitzar en la posició que a la jove menor dolor li causava. També li van proporcionar un analgèsic i la van sagnar. Els patiments de la Milvida, durant la nit següent, van ser insofribles. Al matí es trobava totalment demacrada i pregava que li calmessin, com fos, aquell sofriment extrem. [...]

oo0O0oo

«La donzella i l'anatomista»
Menció Especial
Premi Arts i Lletres de Narrativa 2013, a la Memòria d'en Valerià Pujol
Premià de Dalt, 23 de novembre de 2013

Il·lustració:
'Donzella en blau (Toni Arencón i Arias)'
"Donzella en blau"
Toni Arencón i Arias

oo0O0oo

     Dissabte, 23 de novembre de 2013, a la Sala de l'Orfeó de la Societat Cultural Sant Jaume de Premià de Dalt, la narració curta "La donzella i l'anatomista" va rebre l'honor de ser destacada amb la Menció Especial del jurat del "Premi Arts i Lletres de Narrativa 2013, a la Memòria d'en Valerià Pujol".

Toni Arencón i Arias

     Un gaudi triplicat, perquè les amigues Glòria Calafell i Anna Maria Villalonga es van portar, respectivament, el 37è Premi de Poesia Marià Manent i el Premi Arts i Lletres de Narrativa (felicitats companyes relataires!!!). A més, vàrem estar molt bé acompanyats i recolzats, amb la presència, entre d'altres, d'en Ferran Planell, Elisenda Roca i Montse Assens. Petons a tothom!

Premiats i amics
Ferran Planell - Elisenda Sala - Glòria Calafell
Toni Arencón - Anna M. Villalonga - Montse Assens



«Memento mori»
(recorda que has de morir)

Memento mori (Toni Arencón i Arias)

Memento mori
(recorda que has de morir)


          Tinc disset anys. Diuen que sóc preciosa. Dissabte passat vaig ser coronada reina local de la bellesa. Malauradament, no hi ha cap fotografia que ho demostri. En aquesta maleïda ciutat, al bell mig de la selva, les càmeres no ens proporcionen ni profit ni servei. Els aparells es rovellen a causa de la humitat, els rodets es podreixen per la calor i els revelats es desfan entre núvols efímers de polsim ocre. Si volem evitar que els cucs de l'oblit ens sostreguin de la memòria les imatges dels éssers estimats hem de recórrer als serveis d'en Nicomedes, el pintor de difunts.

          A mi —malgrat que no em va voler cobrar ni un cèntim pel recordatori dels pares, en cos present, quan l'epidèmia de còlera se'ls va endur—, la seva presència em provoca un inconsolable terror. Sé que es delecta recollint amb els pinzells l'última ganyota post mortem dels cadàvers. Ho sé. És un ésser fastigós. Em repugna llur figura encorbada, l'alè selènic i el caminar fúnebre, arrossegant els peus. M'estremeixo d'esglai si ens creuem pel carrer. Tremolo de por quan em mira, amb els ulls freds i desiguals. En vida ningú no s'atreveix a servir-li de model. Asseguren que esgarrapa els esperits i absorbeix les ànimes. Té un do maligne, latent... covat. Afirmen que atreu la mort. Jo també ho crec.

          Avui, a l'hora baixa de la tarda, m'ha vingut a visitar. Neguitosa, he pressentit un mal auguri. Portava un llenç sota el braç. He sufocat un xiscle d'horror quan m'ha mostrat la pintura i, amb veu relliscosa, m'ha demanat si em volia casar amb ell. Una gèlida esgarrifança m'ha reptat per l'espinada en veure'm, retratada a l'oli, immortalitzada en el moment de coronar-me reina de la bellesa. «És el regal de prometatge», ha referit. Un fil de bava li regalimava de la boca.

          «No passis ànsia, bufona», ha somrigut, sinistre i malèvol, en adonar-se de la meva pal·lidesa. «Gaudiràs d'una llarga... llarga... llarga vida. Hom sap que una obra no resta finida fins que l'artista no inclou la rúbrica decisiva

* * * * * * * * * *

«Memento mori»
(recorda que has de morir)

Toni Arencón i Arias

Il·lustració:
"Memento mori"
Toni Arencón i Arias

'Passió estètica de Sara Baras'
al «Festib@ll»

Teatre Modern
El Prat de Llobregat
10 de novembre de 2013

Passió estètica de Sara Baras (Toni Arencón i Arias)

«Festib@ll»
Associació de Familiars d'Alzheimer del Baix Llobregat

* * * * *

Programa

- Flamenco -
Grup "Raíces" de la Casa de Cádiz del Prat

- Hip Hop -
Associació Hip Hop Prat - Úrsua Rilo

- Balls de Saló -
Associació "Tot pel Ball"

- Sexy Style -
Escola de Dansa Stage

- Tango -
Pedro y Amalia

- Salsa -
Salsalab

- Pasodoble -
Paqui Garrido - Paco Sabaté

- Danza Tribal Fusió -
Maktub - Carmen Chito

- Sardanes -
Amics de la Sardada del Prat

- Bachata -
Balls llatins - Associació "Tot pel Ball"

- Salsa -
Salsaprat

- Danza Clàssica -
Mimulus

- Burlesque -
Amics Pota Blava

- Hip Hop -
Le Beat Urban Center

- Vals -
Escola de Ball "Lo Llobregat de les Flors"

- Sexy Style -
Associació Il·lusió pel Ball

- - - - - - - - - -

     Diumenge 10 de novembre de 2013, l'Associació de Familiars d'Alzheimer del Baix Llobregat (AFABLL), organitza l'espectacle de ball i música "Festib@all", al Teatre Modern del Prat de Llobregat.

     Com cada any, l'acte benèfic i solidari, té com a objectiu donar a conèixer la malaltia i difondre informació, buscant el suport i la solidaritat de la població, de les institucions i dels organismes oficials.

     Per tercer any consecutiu, torno a col·laborar; aquesta vegada amb la pintura a l'oli "Passió estètica de Sara Baras" (inspirada en una fotografia d'un espectacle de la gran artista gaditana, ballarina i coreògrafa), que ha rebut l'honor de ser escollida la imatge del cartell de l'espectacle.

Cartell - Passió estètica de Sara Baras (Toni Arencón i Arias)

     La cita, aquesta tarda, a les 18:30h., al Teatre Modern del Prat de Llobregat (Pl. de la Vila, 5), comença el ball!!!!

     Ens hi veiem al Teatre Modern!

oo0O0oo


'El jurament'
Primer Premi
I Concurs de Relats Breus de Vimbodí i Poblet 2013
7 de setembre de 2013

La pistola (Toni Arencón i Arias)

El jurament

     —Per molt que t'amaguis, un dia et mataré —em va dir en Mateu, amb veu resoluda i amb un bleix d'animal desemparat—. Et mataré, mirant-te als ulls; però no ho faré davant de cap dels teus fills. No vull haver de matar-los a ells també, després, per evitar que em matin a mi per venjar el seu pare.

     No em vam estranyar aquelles paraules —era vell costum a la vall això de matar-se mirant-se a la cara, d'home a home—, però sí que em va sorprendre que anessin dirigides a mi. «Et mataré, mirant-te als ulls», havia expressat en Mateu. Refet de la sorpresa inicial, no vaig dubtar de la veracitat de l'amenaça. Jo havia tingut la malastrugança de guanyar-li sis partides seguides a les cartes, al joc de la "serp" i sense mastegar escrúpols que no feien cap pes. En cadascuna de les mans, en Mateu havia doblat l'aposta inicial, fins a quedar-se sense diners ni possessió alguna per apostar de nou. Al final, va dipositar la seva pistola sobre la taula de la taverna. Era l'últim que li quedava. Però jo vaig rebutjar-la. Sabia que, si li guanyava també la pistola, l'estaria humiliant. I no m'ho perdonaria. Però no m'esperava que, negant-me a continuar el joc, també l'estava humiliant com mai ningú abans no l'hi havia humiliat.

     Llavors va ser quan va jurar que em mataria, de front, mirant-me als ulls i amb aquella mateixa pistola, per negar-me a jugar una última partida. Setze parroquians borratxos, d'ossos turmentats i mirades sanguinolentes, van ser testimonis expectants d'aquelles paraules i de la meva renúncia.

     —Déu ens en preservi! No siguis tan exagerat, Mateu! —vaig protestar—. Només ha estat un joc. No és necessari fer-se mala sang ni portar la desgràcia a casa. Ja saps que mai no m'he barallat amb ningú i que no faig servir armes. Si véns a matar-me, sigui lluna o sigui sol, no em defensaré de tu.

     —No serà el meu problema.

     Sabia que en Mateu compliria la seva paraula. El coneixia des de ben petit i mai no havia deixat de complir les seves promeses per extravagants que fossin aquestes. Amb deu anys, quan la mare va morir sumida en la pobresa, afecta de tisi, va prometre que li faria construir un mausoleu perquè descansés com una reina entre la gent pagesa. «Pel repòs de la mare que em dugué en les entranyes», va dir. Fins a catorze anys va viure a una habitació del bordell, acollit per la vella Marianna, que era cosina llunyana de la mare. Després va marxar del poble i es va allistar a l'exèrcit. Quan va tornar ja era un home fet i granat. Havia aconseguit la graduació de sergent. No vàrem saber com, però va tornar essent posseïdor d'una fortuna en monedes de plata. El primer que va fer —abans de comprar casa, terres i animals— va ser manar construir un mausoleu, al cementiri vell, per traslladar allà les restes de la mare. I cada diumenge portava un ram de flors al mausoleu i retirava les de la setmana anterior, que ja s'havien marcit. Era un home de paraula. Un malparit, sí, però un malparit de paraula. Amb ell no em valdrien precs ni raonaments, però sí astúcies. Per això vaig decidir protegir la meva vida aprofitant-me del contingut literal de l'amenaça que havia expressat en públic.


     El primer dia que va venir a donar-me mort, durant la setmana de la festa major i sense previ avís que em fes sospitar, jo estava a la barberia. Sabia que ell continuava al poble, malgrat estar-ne arruïnat, i que tornava a viure en una habitació del bordell aprofitant que la vella Marianna sempre havia tingut consideració i inquietud per ell, com a un fill propi. Vaig veure com entrava al local, reflectit en el gran mirall que ocupava tota la paret. Era un dia de molta xafogor, malgrat que tota la nit anterior havia plogut. Venia suat, amb la camisa enganxada al cos, mullada de suor. Es va dur la mà a la cintura; però, abans que tragués la pistola, vaig assenyalar-li al fons de la barberia. Allà estava el meu fill gran, assegut, aliè a l'instant i al moment, llegint una de les revistes de dones en cuirs a disposició dels clients. En Mateu va clavar la mirada en ell, mesurant la circumstància. Després em va mirar a mi. Va sospirar, llampferit; va girar cua i va marxar sense dir res. A fora de l'establiment, al carrer, se sentia el flabiol de la cobla, refilant com els rossinyols, convidant els vilatans a la primera ballada.

     La segona vegada que va venir a matar-me, em trobava banyant-me al riu, traient-me les escates. Les aigües baixaven alegres després de les últimes pluges. Jo estava nu, però hauria estat el mateix si hagués estat vestit. En Mateu em va cridar pel nom i, quan vaig apartar-me el cabell mullat que em cobria la cara i m'impedia veure amb claredat, vaig descobrir que m'estava apuntant al pit. Vaig assenyalar a la seva esquerra i vaig continuar el bany, com si no passés res. Abans de submergir-me de nou vaig poder veure com en Mateu es guardava la pistola, resignat, en descobrir el segon dels meus fills protegit del sol sota l'ombra d'una figuera, on m'esperava, amb la meva roba a la mà i sostenint entre les mans la corda que subjectava la ruca.


     —Per què no ho deixem? —li vaig preguntar, intentant que s'entendrís de mica en mica, la sisena vegada que va venir a matar-me—. Ets un bon home. Has de mudar de tarannà. No hi ha motiu per a tant turment. No, no n'hi ha. Ni per al teu ni per al meu. Altrament, estic disposat a retornar-te els diners, la casa, les terres i els animals. Tota la teva hisenda. Digues, no em mereixo prou confiança? No sóc ambiciós ni rancorós. La nit que et vaig guanyar, jugant a la "serp", vaig tenir sort, molta sort..., però no vull que aquesta sort se'm regiri, contra mi, per un mal punt.

     —Menys romanços. Ja no hi ha marxa enrere. Ni que ho fos. El jurament que et vaig fer no em marxa un punt del pensament. I sempre compleixo la meva paraula. Un dia et trobaré, sense cap dels teus fills a prop. I et mataré.

     —Davant de la llei no són raons —vaig argumentar, sense obtenir resposta. Estava clar que tota insistència era inútil.


     Així van passar els anys. Cada dos o tres mesos en Mateu buscava la forma de donar-me mort, aguantant ferm en el determini del jurament. Sempre en va, malgrat els sobresalts que em proporcionava. Mal per mal, jo ja tenia bona cura que algun dels meus quatre fills estigués proper a mi. Fins i tot, cada nit, als peus del llit gran on descansàvem la mare i jo, un d'ells dormia sobre un matalàs de llana, torbats a tal extrem per l'escalfor de l'estança —pobrissons!— que no sabien què dir-nos.

     —No siguis tossut —vaig referir-li en complir-se el cinquè aniversari de la partida de cartes—. Mira, si no vols que et retorni les teves possessions i els teus diners, ens ho juguem a una altra mà. I, aquesta vegada, sí que accepto la pistola.

     —No puc jugar-me la pistola a la "serp" —va negar en Mateu—, la necessito per matar-te.


     El dia que vaig complir cinquanta anys, desvetllant-me del son de la nit, em vaig cansar d'aquella història. Acabava de somiar que em trobava amb en Mateu al bell mig d'un camp. Per davant dels nostres ulls havia passat corrent una dona gran... molt vella... la dona més gran que jo havia vist mai...

     «—Qui és aquesta anciana que corre en forma tan desesperada?», li vaig preguntar a en Mateu.

     «—No la coneixes? És la Mort.»

     «—I per què corre d'aquesta manera?»

     «—Vol atrapar el Temps. Se li escapa el Temps. Està molt fatigada i vol atrapar el Temps per tallar el seu propi fil de la vida i poder així descansar. Però el Temps és més veloç que ella. Sempre ho ha estat. Per molt que s'esforça, mai no aconsegueix atrapar-lo.»

     «—I... què passarà si alguna vegada ho aconsegueix?»

     «—...»

     En aquest punt m'havia despertat. I em vaig adonar que ja m'havia cansat d'aquella història. Ja estava durant massa. M'havia cansat de tenir por. M'havia cansat de planificar la meva vida i els meus moviments perquè sempre un dels meus fills estigués a prop meu en tot moment. M'havia cansat de jugar amb la Mort i amb el Temps.

     —No us n'aneu, pare! —em va demanar el petit, neguitós, en veure'm posar-me el barret sense demanar que ningú m'acompanyés, però no vaig fer-li cas. Vaig marxar de casa amb el ferm desig d'acabar, d'una vegada per totes, amb aquell despropòsit. Em vaig plantar a la plaça de les liles, davant de la porta principal del bordell. Sabia que en Mateu em veuria des de la finestra de l'habitació on malvivia.

     No va trigar ni deu batecs de cor a baixar. Va sortir al carrer arrossegant els peus, com un fantasma de si mateix que havia d'apilotar tota la tristesa acumulada en aquell temps.

     —I els teus fills? —va preguntar, girant els ulls de tots cantons, quan ja només estava a sis passos de trepitjar-me l'ombra.

     —A casa.

     —Tots ells?

     —Sí.

     Va escopir a terra.

     —Val.

     Va treure la pistola i em va apuntar al cor. No se'l veia feliç, però havia de complir el jurament: matar-me, sense la presència de cap dels meus fills. Ja saben: és vell costum a la vall. Vaig alçar la mà dreta, demanant-li la gràcia d'un xic de temps per parlar:

     —Deixa'm dir-te una cosa... només quatre paraules... una confessió... És una vella història... la teva mare... la teva mare era una jove bella i bruna, amb una franca rialla d'ulls. Una dona valenta. Jo, en canvi, quan la hi vaig conèixer, ja era un covard. Talment, sempre ho he estat..., ja ho saps. Vaig ser un covard, llavors, a setze anys meus i a catorze d'ella. Vaig ser un covard per no comprometre'm a reconèixer el nen que creixia en les seves entranyes. I ella, per contra, va ser molt valenta. Molt valenta per mantenir el seu embaràs, sabent que seria repudiada per tot el poble. Trenta-quatre anys han passat... oi? Sí, trenta-quatre.

     Em vaig girar, donant-li l'esquena. El sol, intens, em cremava el clatell. Les cames encara em tremolaven. Vaig caminar cap a la vorada de rosers. En Mateu era un home de paraula. Un malparit, sí —i jo havia tingut molt a veure perquè ho fos—, però un home de paraula. Mai no em mataria, havia promès, mentre un dels meus fills hi estigués present.

oo0O0oo

«El jurament»
Primer Premi
I Concurs de Relats Breus de Vimbodí i Poblet 2013
Vimbodí i Poblet, 7 de setembre de 2013

Il·lustració:
'La pistola (Toni Arencón i Arias)'
"La pistola"
Toni Arencón i Arias


'Sé que vindrà'
Segon Premi
III Concurs de Microelats ARC a la Ràdio
Barcelona, 7 de setembre de 2013

...sota el gelat Atles jaient
hi ha un lloc, segur per la defensa de la sòlida mola...

Les Metamorfosis
Ovidi

          Sé que vindrà. Quan la nit s'arrossegui sobre la vall, tal com va predir l'oracle de Sèrifos, vindrà el monstre. Protegit amb un escut brunyit i armat amb una espasa corba, amb l'eterna ansietat de tallar la meva desídia ombrívola i ancestral.

          Podria fugir, com ho han fet les meves germanes, però no tinc esma per fugir. Elles mantenen voluntat de supervivència. Jo ja no. Em podria amagar... però no en tinc, gens, d'ànim ni d'esma ni de voluntat.

          Dispersa de pensaments i mancada de vitalitat, no podré evitar quedar-me gelada pel terror en escoltar els udols sinistres. Albiraré després, borrosa per la boira, la figura deformada, violant la pau de la meva llar. Preludi del final.

          Podria alliberar els gossos de les seves cadenes... però, desassossegada d'esperit, no tinc força per aixecar-me del llit. Pobres animals! La bèstia esquinçarà les seves entranyes.

          Sé que vindrà. Anhela la meva sang creadora de vida. Desconeix la misericòrdia. Olora la meva por i no tindrà pietat.

          Podria clavar llistons per barrar les portes... però l'apatia em consumeix. La malenconia em devora. Em justifico argumentant que poca cosa podrien fer les meves defenses improvisades per aturar la seva fúria assedegada de sang.


          Em fa tanta mandra pensar en defensar-me'n... Em fa tanta peresa pensar en fugir...

          Sé que vindrà. Ho sé.

          Amb una mica de sort, si tanco els ulls i em faig la dormida... o, talment, si faig com que no respiro... Si no goso ni pensar... Em fa tanta peresa pensar... Em fa tanta mandra...

          ...Em fa tanta peresa pensar...

* * *

          Protegit pel poder de la invisibilitat de l'elm d'Hades, Perseu va decapitar Medusa a l'interior del seu estatge.

          Es va estranyar que la gorgona no oposés cap resistència ni intentés petrificar-lo amb la mirada. N'hauria tingut prou amb obrir els ulls tot just un batec de cor abans que l'espasa li tallés el coll.

El peu alat de Perseu (Toni Arencón i Arias)

* * * * * * * * * *

«Sé que vindrà»
Segon Premi
III Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
Barcelona, 7 de setembre de 2013

Il·lustració:
'El peu alat de Perseu (Toni Arencón i Arias)'
"El peu alat de Perseu"
Toni Arencón i Arias

* * * * * * * * * *

Dissabte, 7 de setembre de 2013, vaig gaudir de l'honor de rebre el segon premi del Concurs de Relats ARC a la Ràdio, que en aquesta edició estava dedicat als 'Pecats Capitals'. Aquest és un premi molt especial per a mi, perquè està organitzat per l'Associació de Relataires en Català (entitat de la qual formo part) i està atorgat per un jurat format pels mateixos relataires.

Toni Arencón i Arias
Llegint el relat 'Sé que vindrà'

ACTA del veredicte del
III Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Pecats Capitals (7+1)"


El jurat del Concurs Microrelats ARC a la Ràdio, 2012-2013, convocat sota el tema genèric "Pecats Capitals (7+1)", integrat per 27 persones entre associats i relataires, després de llegir i valorar les obres seleccionades al llarg de la present convocatòria, ha atorgat els següents premis:

3r Premi, ex aequo, per al microrelat
"CELSIUS 233" (GANDULS I MALFACTORS)
autor: Ferran d'Armengol
Relat presentat sota el subtema "Escriptura"

3r Premi, ex aequo, per al microrelat
"IT'S A WONDERFUL LIFE" (DISTORSIONANT FRANK CAPRA)
Relat presentat sota el subtema "Enveja"
autor: Sergi G. Oset

2n Premi per al microrelat
"SÉ QUE VINDRÀ"
autor: Toni Arencón i Arias
Relat presentat sota el subtema "Peresa"

1r Premi per al microrelat
"GREIX"
autora: Sílvia Armangué Jorbà
Relat presentat sota el subtema "Gola"

Barcelona, 7 de setembre de 2013

Les meves felicitacions als companys relataires premiats i a tots i a totes els finalistes del Concurs!!!

Ferran d'Armengol - Sílvia Armangué - Toni Arencón i Arias
Ferran d'Armengol - Sílvia Armangué - Toni Arencón i Arias
En absència d'en Sergi G. Oset, en el seu nom recollí llur premi, Ferran d'Armengol.

El recopilatori que recull les obres finalistes i els textos premiats s'inclou dins de la Col·lecció ARC i es pot adquirir directament a través l'ARC o de la plataforma d'edició digital Bubok: http://www.bubok.es/libros/226396/Pecats-Capitals-71

Pecats Capitals (7+1)
Pecats Capitals (7+1)

Fotografia de grup
Fotografia de grup dels premiats i finalistes


'Porteu-me el vent, el mar, el fang i el sol'
Premi Ciutat d'Esplugues
Jocs Florals d'Esplugues - 2013

Tenora (Toni Arencón i Arias)

Porteu-me el vent, el mar, el fang i el sol
Al Mestre Pere Mañé i Baleta

La dansa que ens agermana
la ballen petits i grans,
formant la bella rotllana
units el cor i les mans.

"La festa de la placeta"
Lletra: Jaume Villanova
Música: Pere Mañé i Baleta

I

Camins del vent: porteu-me
l'arrel de cada nota,
la brisa del capvespre,
l'oblit del despertar;
porteu-me el so d'amor quan fila la tenora,
les mans entrellaçades, el goig de puntejar,
la vànova dels versos,
l'antic remor de l'aigua,
porteu-me el sons del vent
besant el campanar.

Ai, amor, com refila la tenora...
... les notes que el vent s'endurà!


Tenora, tible, tamborí i flabiol,
contrabaix, trompeta, fiscorn i trombó!
Vingueu a la Plaça, formeu la rotllana,
puntegeu els passos de la nostra dansa!

Correu a la Plaça, la cobla ja toca,
i el mestre somia al goig de les notes!



II

Camins de mar: porteu-me
el cant de les onades,
l'escuma de les ones,
els blaus de l'ultramar;
porteu-me el so d'amor quan fila la tenora,
les mans entrellaçades, el goig de puntejar,
l'escull de cada ràfega,
el blanc dels pentagrames,
porteu-me el sons del mar
quan neix a voramar.

Ai, amor, com refila la tenora...
... les notes que el vent s'endurà!


Caramelles de Pasqua Florida!
Satíriques de Veus Populars!
Pregàries a la Mare de Déu!
Festives amb anhel de mar!

Correu a la Plaça, la cobla ja toca,
i el mestre somia al goig de les notes!



III

Camins de fang: porteu-me
etèries pinzellades,
la rosa que l'hivern
s'atreví a franquejar;
porteu-me el so d'amor quan fila la tenora,
les mans entrellaçades, el goig de puntejar,
els verds de la fageda,
l'encís de la paraula,
porteu-me el sons del fang
l'enyor de cada llar.

Ai, amor, com refila la tenora...
... les notes que el vent s'endurà!


Sufragada amb un fons popular
beneirem la nostra senyera
i seran les notes d'en Mañé i Baleta
qui conformin l'himne musical!

Correu a la Plaça, la cobla ja toca,
i el mestre somia al goig de les notes!



IV

Camins de sol: porteu-me
el cor de cada roca,
el mot de cada espurna,
el foc del seu somiar,
porteu-me el so d'amor quan fila la tenora,
les mans entrellaçades, el goig de puntejar,
l'espill de cada ànima,
l'instant de cada heura,
porteu-me el sons del sol
del raig que vaig besar.

Ai, amor, com refila la tenora...
... les notes que el vent s'endurà!


Entoldats coloristes de Festa Major,
música de cambra, concerts d'Orfeó,
trobades corals, reversos d'amor
i alguna balada amb regust d'enyor!

Correu a la Plaça, la cobla ja toca,
i el mestre somia al goig de les notes!


* * *

Jo vull compondre una sardana
veient ballar el meu amor
i, si no puc, no seré jo
qui vulgui tocar cap altra dansa
ni pugui gaudir cap altre amor.

Ai, amor,
que la dansa que jo vull tocar
neix al bell mig del meu cor!



«Porteu-me el vent, el mar, el fang i el sol»
Premi Ciutat d'Esplugues
Jocs Florals d'Esplugues 2013

Il·lustració:
'Tenora (Toni Arencón i Arias)'
"Tenora"
Toni Arencón i Arias


«La ballarina cega de Sidi Bou Saïd
i altres relats en clau de lírica»
Toni Arencón i Arias

La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica (Toni Arencón i Arias)

La ballarina cega de Sidi Bou Saïd
i altres relats en clau de lírica

Toni Arencón i Arias

[ Adquirir ]

Col·lecció Camí del Sorral - Número 4
Lo Càntich - ARC
Desembre, 2012

Pàgines: 96 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 04>

Pròleg:
Josep Maria Fuster i Grau

Il·lustració de coberta:
Toni Arencón i Arias

Amb il·lustracions interiors de:
Esmeralda Vallverdú, D-Phhertmant, 'Teo' Alfons, Clara de Jaume i Toni Arencón


Pròleg

          DINS del gènere narratiu, el tempus del relat curt ve caracteritzat per la condensació d'una història, despullant-se de senderes accessòries i de corriols decoratius, sintetitzant i emfatitzant les situacions essencials. La seqüència narrativa es construeix d'acord amb una imatge, en ocasions sense una línia argumental precisa, i restant qualsevol importància als arguments i als personatges paral·lels. Però no sempre és així. Les possibilitats expressives de la prosa són immenses... per a lament dels apòlegs de la concisió i dels fanàtics de la literatura extraviada entre el laconisme dels missatges de text curt.

          En els relats inclosos en aquest recull la reducció per la reducció no existeix. El seu autor, exponent d'un realisme màgic summament descriptiu, defuig de la síntesi i de l'exercici de fer servir únicament les paraules imprescindibles. Deixa clar que la realitat només l'interessa per aprofundir en la faula i en la ficció, expressant emocions que s'enfronten a aquesta mateixa realitat i la sacsegen. No solament pretén explicar. El text deixa de ser un instrument per a la descripció i es converteix en una imatge textual. Està clar que gaudeix escrivint. Es lliura a la paraula amb passió estètica i amb un cert punt d'inquietud. És un narrador d'històries gestades en la curta distància. Ens sedueix amb lectures que perfectament podrien traslladar-se a l'oralitat emfatitzada, convertint l'anècdota i el detall en l'argumentari principal. En aquest sentit el meu preferit (i és una preferència no vinculant) és el relat «Retrobament amb Maragda», potser perquè els meus anys i les meves experiències m'apropen amb més afinitat als personatges derrotats per les circumstàncies vitals; però -malgrat tot- supervivents.

          Els recursos literaris i lingüístics de l'autor, per obrir-nos la porta de la dimensió màgica, són múltiples; però també ho són els seus reversos i canvis metafòrics de ritme. Morfològicament, l'ús exponencial d'adjectius i de substantius abstractes és un clar exponent d'estil. No els prohibeix. No els evita. No intenta ocultar-los ni limitar-los. Al contrari, els expandeix. «La ballarina cega de Sidi Bou Saïd» i «De la viola cinturada del teu cos», les proses poètiques que obren i tanquen aquest recull, són una declaració de principis en tota regla.

          D'igual manera succeeix amb les línies argumentals, que deriven en altres línies argumentals paral·leles amb efusions de conseqüències impredictibles, com passa a «El tribut», a «Retalls de mar» o a l'exquisida narració «L'àngel caigut». La certesa històrica desapareix i la presumible resolució argumental és converteix en errònia. En ocasions no hi ha sorpresa, no hi ha desenllaç. Ha estat, senzillament, una anècdota o la fragmentació narrada de la part subtil d'una vivència... amb una porta posterior de sortida que resta oberta.

          En una primera interpretació diria que la màgia en la literatura existeix i que està present a La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica. En una segona interpretació afegiria que ja hem viscut part d'aquestes narracions, almenys la part onírica. Sabent-ho o sense. Perquè de somnis es tracta.

          Per al lector que s'endinsa en aquest aplec de sentiments i emocions, que a continuació bategen, els somnis comencen.

Josep Maria Fuster i Grau


'La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica (Toni Arencón i Arias)'
"La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica"
Toni Arencón i Arias


[ Adquirir ]