La color de la teva carn


La color de la carn de Tina Modotti (Toni Arencón i Arias)

La color de la teva carn

"Vull que un dia, un jove gravi en les roques de la Serra de Guadarrama el nom que ningú pugui esborrar de la nostra memòria: Tina Modotti.
La nostra Maria"

Maria Teresa León

Tina, Tinita, Tinitísima...

«Mercader, volia parlar amb tu. M'han dit que vens tulipes...»

Sí, Tina, tulipes de color vermell intens, com el vermell dels teus llavis...

«No et vull parlar dels colors... Et vull parlar dels fantasmes. Fantasmes antics, groguencs, coberts de pols... Escolta’m, mercader. Em persegueix el fantasma d'una nena descalça. Una nena morena. Que juga sota el sol abrasador d'Udine...»

No hi ha fantasmes, Tina. Són els records... Ets tu, abans que els teus pits despuntessin i t’embarquessis en el viatge de la vida i de l’amor i del dolor i de la mort.

«Hi ha moltes llums... Que no les veus? Llums blanques, intenses, em ceguen... Els focus! No vull desfer-me’n, dissolta, en la llum dels focus de Califòrnia. Prefereixo despullar-me’n i posar nua per a l’home dels ulls vius. Quina mirada! Una mirada que et travessa i et fa tremolar. Vull que la seva mirada de fantasma em travessi. Vull que la lent de la seva càmera em deformi; i quedar plasmada en la placa eterna de l'òxid de plata. Em diu que sóc immortal, que els homes es tornen bojos per mi, que moren per gaudir del meu cos. I jo moro, perquè gaudeixin de mi. Estesa sobre el mosaic ardent de la terrassa. L’ombra d’Edward, allargada, em protegeix de la llum. Mercader, escolta’m... Qui són aquells? D’on surt aquesta parella de monstres de fira ambulant? Ell és un home amb cos d'elefant i ulls de granota, i ella una dona d’esquena destrossada, capaç de cavalcar sobre una cadira de rodes... Són fantasmes?»

Són records... Els teus millors amics. L'home elefant, amb el cor més gran que les ales del seu barret. La dona dels dolors cruels i dels amors intensos. Són ells. Són Diego i Frida. I ells també, al costat: Manuel, Charlie, Antonio... Són tu.

«Són fantasmes? La nena amb la bandera? Les mans del titellaire? Les copes transparents? Els homes llegint el diari?»

Són imatges. És la vida. La vida tal i com la vas viure i la vas sentir. Són les imatges de la teva càmera. Les teves imatges.

«Un tret! Ha sonat un tret! Tinc sang a les mans! Ell! Jeu! Jo! El meu amor, el meu únic i veritable amor. L'home més bell. L'home dels ideals. L'home fet poeta i música i cançó. Em difamen. Com poden dir que he estat jo? Com poden dir que he estat capaç d’arrencar-me el cor a mi mateixa? La seva màquina d'escriure destrossada, al terra, no tornarà a escriure. Ell. No tornarà a pressionar amb fúria les tecles. No pot estar-hi mort! No! No pot estar-hi mort! Digues que no és veritat! Digues que el meu cor no s'ha trencat per sempre! Que mai ja no podré tornar a amar. Digues que és un somni!»

No és un somni. És un malson. És un record. Julio Antonio és només un record, de mort i de dol.

«Calla, mercader, calla... Les bombes! Les sents? Punys tancats contra palmes obertes al sol. On estic? Els homes, la mirada perduda. Pasionaria, dóna’m la mà. Oi que no poden passar? Perquè si passen no hi haurà llibertat! Madrid resisteix! Els sèrums! No hi ha sèrums suficients! Maria! Pilar! Matilde! Dolores! Talleu-vos la roba! Farem benes! L’ensumeu? L'olor de la gangrena. Mira, José: ja ve Durruti. La columna. Ja arriba. Ja està ací. De tot arreu! Els brigadistes! Amb els càntics de totes les llengües! No saben utilitzar un arma, no vesteixen uniformes, però vénen. Oh, Miguel. Són poetes. Com tu, i com Antonio! Si és que només són poetes! I mira com canten, Octavio! Però... què passa? Perquè callen, Rafael? Perquè miren al terra? Perquè amaguen la mirada? Mercader! Que diuen que ha mort. També, ell també. Que diuen que s'ha matat sense voler matar-se’n. Perquè moren els homes? Perquè moren els poetes? On van els versos, quan els poetes moren?»

Els versos es queden...

«I ells? I tots ells? I la seva sang? Amb tota la seva sang vessada pintaria el vermell de les roses de cent generacions futures. Roses pures. Roses de sang i foc. Roses lliures. Com ho van ser ells. Els meus poetes. I ell. On és que ja no hi és. Que l'han portat fora de Granada i que ja no ha tornat més. I que no eren les cinc de la tarda, encara. Ja no hi és. El vaixell ja no és a la mar, ni el cavall és a la muntanya. Anem, germans, un esforç més. No veieu, enllà, els cims dels blancs Pirineus? A l'altre costat trobarem la pau i la llibertat, i podrem continuar resistint. Anem, germans. Doneu un altre pas. Si jo puc, amb aquest cos meu, ja tan petit, ja tan minvat, vosaltres també podeu...»

Són els teus, germana: els que avui diuen el teu nom,
els que de totes parts, de l'aigua i de la terra,
amb el teu nom altres noms callem i diem.
Perquè el foc no mor.
(1)


«Sents, mercader? Sents els versos? D’on surten? Digues la veritat, mercader... Han passat?»

Contra la llibertat. Contra els poetes. Sí, han passat...

«No puc més. Em fa mal el cor. Em dol el cor. Em dolen els meus fantasmes. No puc, mercader. Em dol. Deixa'm sola. Deixa'm amb els meus fantasmes. Ho sents? Ja torno a sentir els versos? Vénen a mi. Són ells. Són els versos de Pablo. Són els versos de Pablo per a mi».

Tina Modotti, germana, no dorms, no, no dorms:
potser el teu cor sent créixer la rosa
d'ahir, l'última rosa d'ahir, la nova rosa.
Descansa dolçament, germana.
(1)


«Me’n vaig, mercader. Però abans, promet-me’n... Em pintaràs en colors, oi? Em pintaràs amb els colors més intensos de la teva paleta. Nua, allà, on vaig estar-hi, on vaig viure-hi, estesa, sobre el mosaic ardent d'una terrassa de Mèxic, un capvespre abans de la nit del crepuscle. Ho faràs, oi?»

Sí, Assunta, Tina, Tinita, Tinitísima, la Nostra Maria, Tu... Et pintaré... amb la color de la carn (així, en femení, definida e intensa), amb la color de la teva carn eterna... Tu, Tina, el foc no mor, esdevé carn.

Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Creative Commons License
La color de la teva carn

Il·lustració: "La color de la carn de Tina Modotti"
Toni Arencón i Arias
Colors sobre la fotografía original de Tina Modotti realitzada per Edward Weston.


(1) Del poema de Pablo Neruda: "Tina Modotti ha muerto".

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/07/lo-cantich-numero-3-estiu-2010.html