[ tast narratiu ]

Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Safe Creative #1003265843626

Doucement (Toni Arencón i Arias)

La ballarina cega de Sidi Bou Saïd


     La sala està sumida en la foscor, coberta d'un vel de silenci, trencat només pel so rovellós d'alguna tos inoportuna. El públic intueix —amb una esclaridora certesa absoluta de la realitat—, el moment d'iniciar-se la funció, un instant abans del propi fet consumat. Potser, el braç en alt del director d'orquestra, ha estat la circumstància delatora.

     Un focus de llum blanca il·lumina el centre de l'escenari. A escena, al bell mig, solitària, la ballarina cega. Khawala, la noia màgica, capaç de fer vibrar el públic més exigent amb la seva dansa. Capaç d'omplir les sales més selectes d'una gentada tendra, esperitada i incrèdula, que espera que es produeixi el miracle, tantes vegades comentat, de boca en boca i en confidències a cau d'orella.

     La dolça Khawala, aquesta nit, la nota més pura en una ciutat desmesurada, contaminada per cera de ciris i per flonges raneres de renúncia. Ella, petita, prima, de rostre ovalat i fi, de llavis molsuts i turgents pits adolescents. Encongida sobre si mateixa, estesa al terra, en postura gairebé fetal, les cames doblegades i creuades, concentrada.

     Imperceptible, per als ulls aliens, el lleuger tremolor de genolls abans d'iniciar el primer moviment... i el bateig del cor... i el control de la respiració... Figura d'alabastre, capaç de ratllar-se amb la carícia d'una ungla nacrada.

     Sona la música. Flota una llum crepuscular sobre la sala. La ballarina desperta el seu cos en un adagio, en una successió de moviments lents, de pliés, développés i dégagés, enllaçats i entrellaçats en un llaç de màgia colorista, immortalitzada pels pinzells impressionistes de Degas, oli sobre tela, aquarel·la transparent de pigments i goma aràbiga sobre paper de fumar. La ballarina està dansant, aliena a les mirades, imperceptible, nua davant d'ella mateixa.

     Potser recorda els seus primers passos perfumats, seguint els compassos de la música, en els abeuradors de te de Sidi Bou Saïd. Les mirades lascives i denses que sentia a sobre seu, les propines suades, olioses i escasses, els intents de grapejar-la...

     Gira el cos lleugerament, apropant-se al públic, per a després, sense perdre la inclinació d'un angle exacte traçat amb el compàs i la regla d'un arquitecte amb pols de cirurgià, apartar-se, i entrar en l'inici de l'allegro, enèrgic i animat, suau i lleuger, com la brisa sobre la mar, a l'alba. Amb moviments brillants i el gest dolorós i adolorit, trencant-se mil vegades les falanges dels dits dels peus contra el terra de fusta, en fragments de cristall cada vegada més petits, llisca sota els arcs blaus del sostre centenari del Gran Teatre. Entrechats, cabriolés, assemblés, jetés... Mou les mans, estén els dits. Són ocells que volen, escapats dels seus canells i dels seus braços. El públic exaltat, vibrant i emocionat, amb l'ànima al cor i el cor a la gola, amb el borrissol eriçat i l'epidermis granulada i granulosa, sentint el foc, embogit de la bogeria d'un boig remolí sense còlera. Els homes-fera commoguts, finalment, després de molt de temps. L'àvia, de cabells platejats, que evita la caiguda d'una llàgrima solitària, precursora d'altres llàgrimes que vindran després, i ella ho sap.

     La ballarina està dansant. Escolta el seu cor, bategant, precipitat, desbocat. Potser recorda les aromes de les nits blaves del desert. El cel gris dels seus pocs anys. Els homes savis. Els ulls penetrants. Els llavis callats. Tan lluny ja de l'ara i del demà. Concentrada en l'exactitud de la línia i del moviment. Un arabesc mantingut. El cos recolzat en una sola cama, l'altra, estirada, estesa endarrere, mentre els braços mantenen la línia de la cama aixecada. Bellesa i gràcia. Les sabatilles blanques, amb cintes rosades. El cabell negre, atzabegenc, recollit en un lligat tibant de forma arrodonida. Vibrant, sentint la seva pell estremir-se dedins el vestit de tul rosat de seda, de malla reixada, suspesa en l'aire, girant el cos. Tal com és i com ha estat sempre: esperit desventurat, gràcia talentosa, desinència i prodigi, incompresa quan encara per ningú no era estimada.

     Khawala, la garsa d'atzurita sobre l'escenari de fusta envernissat amb resines transparents. Reflectida, sense veure's, potser recorda el seu primer amor. El nen bru, intrigant, valerós, d'ulls ardents i clars, que la va conquerir en un segon, i va tenir la certesa que seria ell i no pas un altre, mai més fins el final dels temps, el seu veritable i únic amor. El nen que li va mostrar la música de les estrelles i va recitar-li a cau d'orella els versos d'amor dels antics poetes del desert... i que va marxar en una nit desgraciada i dolorosa, creuant la mar mediterrània, jugant-se l'atzar a la ruleta d'un destí incert. Harraga, perseguint una ventura que no li corresponia. Flaire de pèrdua sobre ones irisades. Humitat podrida de patera. El dolor més fort que la pròpia vida. Refugiada en la dansa, protegida, emparada per la música. Fouetté interminable, girant sobre una cama. L'altra, impulsant el gir sense tocar el terra. Khawala, la ballarina cega, s'allarga i s'encongeix, s'eleva i es contrau, salta embriagada, atapeïda, decidida, inspirada de vida, banyant l'aire de bellesa.

     La ballarina dansa, commovent l'auditori. Emocionat, l'ajudant del notari de la tercera fila, a la dreta, vendria la seva ànima al diable perquè no arribés el final. Per tal que el somni no acabés i no hi hagués de retrobar-se, de nou, l'endemà, amb la crua realitat d'un despatx de mobles de caoba i un destí gris de desencerts. Reclòs dins del laberint. Se sent vell, sol, perdut, buscant el desgreuge de l'amor en el cos gràcil d'una donzella que dansa. Guarda, a la boca de l'estómac, la bilis amarga de l'esclat covard. Decideix que farà aquella trucada tants anys evitada. Somriu, l'ajudant del notari, pintant a la mirada aigualida una esperança de conte de fades que cobreix el seu dolor de poeta anònim, i tanca els ulls i somia amb el Minotaure i amb Teseu alliberador... i amb el fil daurat d'Ariadna...

     Khawala dansa. Se sent un "oh!" exclamatiu.

     És l'instant cim, viscut en el continu, idèntic i diferent al que vindrà després, el moment d'inèrcia esperat en una nit d'auguris i presagis. La gent ho sap. La ballarina es manté sostinguda només per la puntera mil·limètrica de la seva sabatilla esquerra. Es produeix el miracle. Estremit, el públic contempla com se separa del terra de l'escenari, com flota en l'aire durant la fracció de temps indeterminada, efímera i eterna, concreta i inamovible, desafiant la força gravitatòria i totes les forces ra¬cionals de la consciència racional de les raons científiques. Levitació inconnexa. S'eleva, s'enlaira... sense trucs de màgics de barrets de copa... sense fils d'aranya amagats d'un espectacle de titelles a la Plaça de la Vila, l'últim vespre de la Fira Major... Sostinguda en l'aire, més lleugera que les plomes de les aus i que els núvols i que els estels i que la rosada i que les bombolles de sabó de mil colors de la nostra infantesa... Més lleugera que els somnis i les emocions, que els pensaments i que els avions de paper BH que llançàvem des del campanar de l'església a mitja tarda, i que jugaven amb el vent, donant voltes i voltes, sense caure...


     ...La música envelleix, s'atenua. L'última nota encara perdura, com un lament que no vol apaivagar-se encara. Els focus, candents, s'apaguen. La figura de la ballarina s'esvaeix entre la boira artificial i artificiosa de les emocions humanes contingudes, al punt de rebentar i de florir. L'auditori en peu, amb els ulls cecs, adaptant-se a la foscor, les flors per l'aire. Els aplaudiments ressonen, furiosos. Les veus, rotundes i unànimes, reclamen un bis, o dos o tres, o tota una nit de bisos inacabables repetint l'últim fragment d'una dansa interminable...


     ...A l'exterior, al carrer, sobre la vorera mullada, aliè a l'estrèpit entusiasta de la sala, a les ovacions i als crits de "la més bella entre les belles!"... Doblegat pel pes de la motxilla del top-manta, esperant la sortida del ramat humà... transparent, invisible, sense papers... amb el cor encongit pel fred, Abdel Sabûr, "servent del pacient" en llengua àrab, un xicot bru, d'ulls ardents i clars, capaç (quan era un nen) de mostrar la música de les estrelles i de xiuxiuejar els versos d'amor dels antics poetes del desert a cau d'orella d'una noia enamorada...

     ...Abdel Sabûr, ara, amb l'ànima perduda des d'una nit desgraciada i dolorosa, quan va marxar de la llar materna per creuar la mar mediterrània, jugant-se l'atzar perseguint la fortuna d'un destí incert, buscant una ventura que no li corresponia, amb olor de derro¬ta i amb el dolor més fort que la pròpia vida...

     ...Abdel Sabûr, la mirada trencada, ha reconegut Khawala, immortalment retratada en un cartell amb marc daurat a l'entrada del Gran Teatre, ballant sobre un escenari imaginari...

     ...La dolça Khawala, la dansarina cega de Sidi Bou Saïd, l'amor d'infantesa en el llunyà blau celestí de Tunísia, ballant sota la pèrdua irreparable del blau del temps, de l'atzur de la memòria i del blau ultramarí de la distància...

[ Tornar a l'índex ]


Retalls de mar


          I la sorra es va cobrir de retalls de mar...

          Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava, sobre la cresta d'escuma blanca, el retall d'un tros de mar. Fragments de mar que es van estendre per la sorra de la platja...

          Sí, encara ho recordo. Era un matí de juny, amb l'alba emergint del somni de la nit. Era una matinada resplendent, calorosa i humida. La brisa atenuava la calor, però seguia sent una matinada calorosa i humida, amb la sorra daurant-se, reflectint els raigs del sol.

          Jo buscava en el cel les paraules encertades que em permetessin escriure’t una cançó d'amor desesperada, a l'estil d'un poeta xilè de qui havia oblidat el nom; però la llum intensa m’impedia percebre el centelleig blau de les estrelles. Hagués estat millor anar-hi durant la nit, per trobar la inspiració i la llum de les estrelles, però odiava la marea alta en la foscor i el so de les onades trencant sobre les roques. Ara que havia après a moure els dits de la mà de forma independent, sense la teva ajuda, no volia que la ressaca salabrosa m’entumís el destí.

          A falta d'inspiració, talment era un bon moment per construir castells de sorra –aquells que antany adornava amb fosses de caimans i merlets pedregats–, però feia temps que havia deixat de construir castells de sorra... Vaig deixar de fer-ho el dia que el gegant de sis dits va destrossar la Torre d'Homenatge de la meva infància.

          A falta d'inspiració, de tu, de mi, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra, em vaig asseure mirant al mar. Llavors, va arribar la primera de les onades.

          Portava, lliscant sobre l'escuma, un retall de mar en forma d'estrella. Un retall de mar que es va dipositar a la sorra, a poca distància dels meus peus descalços. L'aigua va jugar amb ell, durant un temps indeterminat i imprecís, fins que va quedar encallat, assecant-se tremolós, entre la brisa i el sol.

          En veure'l, vaig recordar una història que m'havien explicat temps enrere, una nit de lluna blava, assegut sobre la sorra freda d’una altra platja, a la Côte d'Azur, a prop, molt a prop, de Villefranche-sur-Mer. No recordo el nom de la noia que em va explicar la història, però sí que em recordo dels seus pits, petits i daurats. Era la història d'un nen i d'un pescador:

                «La marea nocturna havia omplert la platja d'estrelles de mar. Centenars d'estrelles de mar, orfes d'aixopluc, arrancades dels fons rocallosos i de les praderies costaneres. Milers d'estrelles de mar desemparades. De tots els colors: de vermells vius i intensos, de verds olives, de blaus fins, d’ocres terrossos, de grocs aurífers i espinosos...

                »El nen recollia una a una cada estrella i s’endinsava a l'aigua. Quan li arribava a l'altura del pit, deixava lliure la preuada possessió. Però, per cada una que alliberava, donava la sensació que el mar aportava deu més. El nen no s'immutava. Aliè a la mirada del pescador, continuava recollint estrelles de mar, endinsant-se en l'aigua i alliberant-les.

                »El pescador observava en silenci. Durant tot el matí el nen va estar repetint els viatges, rescatant estrelles de mar.

                »Quan el pescador va sentir tocar les campanes de l'església, anunciant l’Àngelus, es va dirigir a ell:

                »–És un esforç inútil. Per moltes estrelles de mar que tornis a l'aigua, mai no aconseguiràs retornar-les totes.

                »El nen es va quedar mirant els ulls blaus del pescador.

                »–Ja ho sé; però, per a aquelles que retorni al mar, no serà un esforç inútil.


          Era una bonica història, sí... a falta d'inspiració, de tu, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra.

          Les onades van continuar arribant. Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava un fragment de mar. Retalls de mar que es van estendre per la sorra de la platja...

          Adés, en forma de closques de cargols; ara, amb imatges de cavallets de mar, gravats de corals, àmfores d'antics pobles mediterranis, crancs, eriçons, meduses, pops, garotes, cogombres, esponges, petxines... Cinquanta onades... Cinquanta retalls...

          Hauria pogut recollir-los i retornar-los, jo també, al mar. Tenia temps. Tenia tot el temps del món ara que ja no estaves amb mi. L'albada em pertanyia. Podria haver-ho fet, sí... però vaig descobrir que m'havia convertit en pescador d'ulls blaus... en castell de sorra, aixafat sota el pes del peu d'un gegant de sis dits... en un retall que cavalca sobre l'escuma de les onades i queda encallat a la sorra, esperant una mà innocent que sigui capaç de retornar-lo a l'aigua...

          A més, la nit anterior, poc abans de despertar a la platja, havia exhaurit fins a la consumpció l’últim tub de pintura d’atzur mediterrani...

[ Tornar a l'índex ]


La Mort és una nena d'ulls blaus i tirabuixons rossos...


          Avui seria el moment adient per compartir el secret que he ocultat gelosament durant dècades. Aquí, al paranimf de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques, rebent homenatge per la meva dilatada carrera, seria el lloc ideal per fer saber al món que tinc el do de veure la Mort, i que la Mort és una nena d'ulls blaus i tirabuixons rossos...

          La primera vegada que la vaig veure jo era només un saberut estudiant de Medicina a les ordres del doctor Trueta i Raspall. Va ser a l'Hospital General, quan ja els ferits del front de l'Ebre ens arribaven en onades. Al quiròfan, un soldat es debatia entre la vida i la mort, amb el cos cosit per la metralla i amb l'olor de la gangrena impregnant la sala. Llavors va entrar ella. Em va recordar la Shirley Temple, l'actriu infantil que tant va emocionar la meva àvia la primera vegada que va anar-hi al cinema.

          Es va dirigir a la capçalera del llit i va mirar fixament als ulls del soldat per després acariciar-li la galta. Vaig ser plenament conscient. El doctor Trueta, gairebé al mateix temps, va abaixar el cap, mirant el terra. “Ja no hi ha res més a fer, ha mort”, va fer.

          A partir d'aquell dia vaig tornar a veure-la en moltes ocasions. Sense que ningú més que jo es fixés en ella. I, quan acariciava el rostre d'un pacient, la seva carícia es convertia en sinònim d'un últim alè de vida.

          Sí, ha estat gràcies a aquest do com he guanyat prestigi i fama com a cirurgià. Jo sabia que si ella no estava present, per molt complicada que fos la situació, havia de lluitar per salvar la vida dels meus pacients. Tenia la certesa que les meves mans obrarien la curació... si ella no hi era.

          Sí, avui seria el dia adient per fer públic el meu secret, però aquesta opressió sobre el pit va en augment i es transforma en dolor.... i a més... veig que ella (la nena dels tirabuixons rossos) és present a la sala... i per primera vegada em mira fixament als ulls... La veritat és que tinc un cert interès professional per saber que sentiré quan m’acariciï.

[ Tornar a l'índex ]

Tatuatge (Toni Arencón i Arias)

Si almenys pogués acariciar-la una única vegada...


     «La desitjava tant que pregava nit i dia per convertir-me en part de la seva pell de sorra calcària i sol abrasador. Anhelava passar la resta de la meva vida unit a ella. Era una passió tan intensa que no vaig dubtar en tancar el puny en veure caure un estel fugaç i vaig cridar al vent el meu deliri.

     L'home tenebrós va sorgir del no-res, entre el bromall, oferint-me un pacte: compliria el meu deler, fos qui fos, però seria un acord que no es podria desfer. Vaig acceptar, xiuxiuejant-li el meu desig a cau d'orella».

     El cos -com si fos un somni de certesa incurable, en una ficció de Borges-, es va fondre en pigments, de tots els colors de l'iris. Es va dissoldre en la mateixa tinta dipositada en els dispensadors de vidre de l'artista, abans de ser absorbida per l'agulla i que el rotor mecànic comencés a delinear el dibuix meticulós sobre la pell de l'amada, omplint-la de color.

     Quan l'artista va aplicar amb l'atomitzador la solució antisèptica i va cobrir el tatuatge amb una fina capa de crema, l'essència corpòria ja estava unida per sempre a la pell de la jove. Ja era ella. Formava part del seu cos en forma de rosa tintada de vermell encès, tatuada sobre el seu pit dret.


     Recordem-ho, era un pacte sense clàusula de rescissió. I cal remarcar aquest concepte; perquè, malgrat formar-ne part, un tatuatge resta condemnat a no poder acariciar la pell del cos a qui pertany... i a suportar les carícies d'altres dits aliens...

     «...Si almenys pogués acariciar-la una única vegada... ».

     Cal mesurar els nostres desigs. Aquella nit, en Nin, l'artista ho va fer. Va desitjar a cau d'orella que l'home tenebrós es transformés en la més meravellosa de les seves creacions.

     —M'has fet estremir quan em tocaves... —va referir la jove, admirant la rosa encesa reflectida en un mirall, abans de clavar la seva mirada intensa en els ulls d'en Nin.

     I en Nin, l'artista, va acariciar fugaçment la rosa de foc, provocant un nou calfred de passió en el cos del seu desig.

[ Tornar a l'índex ]


Hòstia! Però si són...!


     Eren dos quarts de tres de la matinada de dijous. Minuts abans havia fet una radiografia, amb el portàtil, a un pacient ingressat en Cures Intensives –el seu estat no permetia que fos traslladat a la Sala de Radiografia– i esperava que la reveladora em retornés la placa.

     Les actuals reveladores de plaques radiogràfiques realitzen tot el procés de forma automàtica, convertint les emulsions impressionades en imatges visibles. La intervenció humana és mínima, limitada a introduir els clixés, anteriorment exposats al feix de raigs X, en la ranura corresponent. Un procés avorrit, però perfecte a nivell tècnic.

     Vaig escoltar el so dels rodets interns, en accionar-se, senyal que els líquids reactius ja havien realitzat la seva part del treball. Poc a poc la radiografia es va dipositar sobre el calaix de sortida (m'encanta l'olor que desprenen les radiografies en acabar de revelar-se). La vaig recollir i vaig encendre el negatoscopi, per comprovar si l'exposició havia estat la correcta.

     Quan vaig veure la imatge, la mà em va tremolar de manera involuntària. Em vaig dirigir a la Unitat de Cures Intensives i vaig buscar la Cristina, la infermera que m'havia ajudat a girar el pacient per col·locar-li la placa verge sota l'esquena. En mostrar-li la radiografia, a contrallum d’un fluorescent, vaig observar com els seus ulls s’engrandien i obria la boca en un perfecte gest de sorpresa. Estava clar que veia el mateix que jo: en la radiografia es podien observar unes tisores, ubicades a l'interior del pulmó dret!!!

     La silueta era totalment definida. No deixava cap mena de dubte: eren unes tisores.

     —Has perdut alguna cosa? —li vaig preguntar, amb molta ironia.

     —Hòstia! —va exclamar—, però si són les meves tisores!

     —Haurem de repetir la radiografia...

     —I tant! —va referir, recuperant-se de la sorpresa inicial—, però primer ajuda'm a girar-lo, per retirar les tisores. M’han tingut que caure de la butxaca en moure’l abans... Han d'estar molestant-li, pobre, amb elles entre l'esquena i el llit...

[ Tornar a l'índex ]


La color de la teva carn


"Vull que un dia, un jove gravi en les roques de la Serra de Guadarrama el nom que ningú pugui esborrar de la nostra memòria: Tina Modotti.
La nostra Maria"

Maria Teresa León

          Tina, Tinita, Tinitísima...

          «Mercader, volia parlar amb tu. M'han dit que vens tulipes...»

          Sí, Tina, tulipes de color vermell intens, com el vermell dels teus llavis...

          «No et vull parlar dels colors... Et vull parlar dels fantasmes. Fantasmes antics, groguencs, coberts de pols... Escolta’m, mercader. Em persegueix el fantasma d'una nena descalça. Una nena morena. Que juga sota el sol abrasador d'Udine...»

          No hi ha fantasmes, Tina. Són els records... Ets tu, abans que els teus pits despuntessin i t’embarquessis en el viatge de la vida i de l’amor i del dolor i de la mort.

          «Hi ha moltes llums... Que no les veus? Llums blanques, intenses, em ceguen... Els focus! No vull desfer-me’n, dissolta, en la llum dels focus de Califòrnia. Prefereixo despullar-me’n i posar nua per a l’home dels ulls vius. Quina mirada! Una mirada que et travessa i et fa tremolar. Vull que la seva mirada de fantasma em travessi. Vull que la lent de la seva càmera em deformi; i quedar plasmada en la placa eterna de l'òxid de plata. Em diu que sóc immortal, que els homes es tornen bojos per mi, que moren per gaudir del meu cos. I jo moro, perquè gaudeixin de mi. Estesa sobre el mosaic ardent de la terrassa. L’ombra d’Edward, allargada, em protegeix de la llum. Mercader, escolta’m... Qui són aquells? D’on surt aquesta parella de monstres de fira ambulant? Ell és un home amb cos d'elefant i ulls de granota, i ella una dona d’esquena destrossada, capaç de cavalcar sobre una cadira de rodes... Són fantasmes?»

          Són records... Els teus millors amics. L'home elefant, amb el cor més gran que les ales del seu barret. La dona dels dolors cruels i dels amors intensos. Són ells. Són Diego i Frida. I ells també, al costat: Manuel, Charlie, Antonio... Són tu.

          «Són fantasmes? La nena amb la bandera? Les mans del titellaire? Les copes transparents? Els homes llegint el diari?»

          Són imatges. És la vida. La vida tal i com la vas viure i la vas sentir. Són les imatges de la teva càmera. Les teves imatges.

          «Un tret! Ha sonat un tret! Tinc sang a les mans! Ell! Jeu! Jo! El meu amor, el meu únic i veritable amor. L'home més bell. L'home dels ideals. L'home fet poeta i música i cançó. Em difamen. Com poden dir que he estat jo? Com poden dir que he estat capaç d’arrencar-me el cor a mi mateixa? La seva màquina d'escriure destrossada, al terra, no tornarà a escriure. Ell. No tornarà a pressionar amb fúria les tecles. No pot estar-hi mort! No! No pot estar-hi mort! Digues que no és veritat! Digues que el meu cor no s'ha trencat per sempre! Que mai ja no podré tornar a amar. Digues que és un somni!»

          No és un somni. És un malson. És un record. Julio Antonio és només un record, de mort i de dol.

          «Calla, mercader, calla... Les bombes! Les sents? Punys tancats contra palmes obertes al sol. On estic? Els homes, la mirada perduda. Pasionaria, dóna’m la mà. Oi que no poden passar? Perquè si passen no hi haurà llibertat! Madrid resisteix! Els sèrums! No hi ha sèrums suficients! Maria! Pilar! Matilde! Dolores! Talleu-vos la roba! Farem benes! L’ensumeu? L'olor de la gangrena. Mira, José: ja ve Durruti. La columna. Ja arriba. Ja està ací. De tot arreu! Els brigadistes! Amb els càntics de totes les llengües! No saben utilitzar un arma, no vesteixen uniformes, però vénen. Oh, Miguel. Són poetes. Com tu, i com Antonio! Si és que només són poetes! I mira com canten, Octavio! Però... què passa? Perquè callen, Rafael? Perquè miren al terra? Perquè amaguen la mirada? Mercader! Que diuen que ha mort. També, ell també. Que diuen que s'ha matat sense voler matar-se’n. Perquè moren els homes? Perquè moren els poetes? On van els versos, quan els poetes moren?»

          Els versos es queden...

          «I ells? I tots ells? I la seva sang? Amb tota la seva sang vessada pintaria el vermell de les roses de cent generacions futures. Roses pures. Roses de sang i foc. Roses lliures. Com ho van ser ells. Els meus poetes. I ell. On és que ja no hi és. Que l'han portat fora de Granada i que ja no ha tornat més. I que no eren les cinc de la tarda, encara. Ja no hi és. El vaixell ja no és a la mar, ni el cavall és a la muntanya. Anem, germans, un esforç més. No veieu, enllà, els cims dels blancs Pirineus? A l'altre costat trobarem la pau i la llibertat, i podrem continuar resistint. Anem, germans. Doneu un altre pas. Si jo puc, amb aquest cos meu, ja tan petit, ja tan minvat, vosaltres també podeu...»

Són els teus, germana: els que avui diuen el teu nom,
els que de totes parts, de l'aigua i de la terra,
amb el teu nom altres noms callem i diem.
Perquè el foc no mor.
(1)


          «Sents, mercader? Sents els versos? D’on surten? Digues la veritat, mercader... Han passat?»

          Contra la llibertat. Contra els poetes. Sí, han passat...

          «No puc més. Em fa mal el cor. Em dol el cor. Em dolen els meus fantasmes. No puc, mercader. Em dol. Deixa'm sola. Deixa'm amb els meus fantasmes. Ho sents? Ja torno a sentir els versos? Vénen a mi. Són ells. Són els versos de Pablo. Són els versos de Pablo per a mi».

Tina Modotti, germana, no dorms, no, no dorms:
potser el teu cor sent créixer la rosa
d'ahir, l'última rosa d'ahir, la nova rosa.
Descansa dolçament, germana.
(1)


          «Me’n vaig, mercader. Però abans, promet-me’n... Em pintaràs en colors, oi? Em pintaràs amb els colors més intensos de la teva paleta. Nua, allà, on vaig estar-hi, on vaig viure-hi, estesa, sobre el mosaic ardent d'una terrassa de Mèxic, un capvespre abans de la nit del crepuscle. Ho faràs, oi?»

          Sí, Assunta, Tina, Tinita, Tinitísima, la Nostra Maria, Tu... Et pintaré... amb la color de la carn (així, en femení, definida e intensa), amb la color de la teva carn eterna... Tu, Tina, el foc no mor, esdevé carn.

(1) Del poema de Pablo Neruda: "Tina Modotti ha muerto".

[ Tornar a l'índex ]


Aquella nit de grocs de cadmi

(De “Les irreals memòries d’en Ramon Casas i Carbó”)

          Aquella nit de grocs de cadmi, poc després d’entreveure el fons de l'ampolla de conyac que el malparit d’en Rusiñol havia obert a propòsit, per ofegar junts i plegats les penes del meu quarantè aniversari, vaig escapolir-me del xivarri del Cau Ferrat, en el moment pretèrit, abans que cap de les viudes allà presents s’atrevís a demanar-me una marina blava per penjar a la paret principal del seu saló de te.

          La lluna, sobre la Blanca Subur, també estava envoltada d’un hàlit de groc de cadmi (pot ser que no vingui al cas, però així era).

          Mentre em preguntava quina seria la meva propera amant, a la llum del nihilisme més lamentable, i amb el convenciment que un perill sotjava, vaig tenir el pressentiment, només veure-la, estesa sobre el cobrellit del llit de la meva habitació, que la seva naturalesa mateixa era el viu reflex de la golafreria del plaer i de l'art etern de la seducció. I també que les cadenes del sexe eren els lligams més poderosos per capturar el volàtil esperit d'un artista.

          Podria haver-hi espantat la meva por, si no fos per la seva mirada. Una mirada d’encantadora de serps, que em va despullar i es va lliurar a mi, sense connexió i sense parpellejar. Amb un dialecte tosc i vulgar, mossegant-se el llavi inferior abans de parlar i deixant-lo humit de saliva brillant, em va dir: «vine». No va ser cruel, només va assenyalar el punt incert de la seva falda entrecuixada, cruïlla de tots els camins dels plecs del vestit de seda, passat de moda ja, molts anys abans que els Cent Mil Fills de Sant Lluís ens vinguessin a robar l'ànima. Si va percebre la meva suor, a les mans, sota els guants blancs de cabrit, tampoc no va dir res. Sense rumb jo. Ella esperava. No fingia mostrar-se excitada, no fingia ser astuta, no fingia sentir-se apassionada... només disposada... simplement m’oferia el seu cos jove, tan jove que la carn dels seus pits no cediria davant la pressió dels meus dits maldestres.

          «El món està ple de possibilitats», vaig dir-li i vaig buscar, entre el desordre de la meva habitació-estudi, una tela encara verge, la paleta de pi, els pinzells i les pintures, amb l'esperança, simple i banal, de guanyar una mica de temps, únicament una micona de temps. Malauradament, només vaig trobar tubs de grocs de cadmi i de terra ombra torrada... aquella nit... de grocs de cadmi i cruixits de seda....

[ Tornar a l'índex ]


La mort del Cèsar


«Cuida't dels idus de març!»
Juli César - W. Shakespeare

          Era el 15 de Martius. El dia fatídic. Aus de mal averany havien sobrevolat el Fòrum. El César havia estat advertit del perill, però no tingué en consideració l'advertència.

          «Els idus de març ja han arribat», es burlà del vident Espurina, que li havia posat sobre avís. L'endeví baixà la mirada al terra: «Ai! Que han arribat, però encara no han passat!».

          La resta està escrit. Quan Tullius prengué la toga d'en Cèsar, tirant cap avall, fou el senyal per als conjurats. I encara que la primera daga només provocà una ferida superficial al coll, en César fou envoltat pels conspiradors, mentre les mirades d'aquells que no participaven en la trama s'omplien d'horror.

          Defensant-se amb el seu stilo, només doblegà els genolls en ser ferit a l'engonal pel seu amat Brutus, anant a jeure als peus de l'estàtua de Pompeu i vessant la seva sang sobre el pedestal. Vint-i-tres punyalades... I la més negra nit caigué sobre Roma.

ooO0Ooo

          -Ja han passat els Idus... -referí el cavaller, dipositant una bossa de monedes a les mans del vident.

          -Ja han passat -repetí aquest, lacònic-, però el poble de Roma no s'ha resignat a clavar-se les ungles a la pell fins que brolli la sang... S'ha revelat contra la circumstància... encercla el Capitoli... i Marc Antoni encapçala la venjança contra els assassins del Cèsar...

          -Els assassins del Cèsar... pobre home, sempre fidel, sempre al meu costat... malgrat els atacs que patia i que provocaven que els seus membres es posessin rígids i brotés escuma per la boca... Quina semblança, oi?

          -Una semblança física impressionat... On anireu ara? Alexandria? Cleopatra us espera...

          -No. Tinc ja 56 anys i massa enemics. El meu temps ha passat. L'àguila té les ales cansades. Empúries, sí, potser Empúries... Vident: llança els teus ossos sagrats sobre la taula! Guanya prestigi! Confirma'm que a la riba oposada de la Mar Mediterrània, Juli César trobarà un lloc tranquil on pugui reposar, la resta de la seva vida, amb una nova identitat.

[ Tornar a l'índex ]


[ Tast narratiu ]


Toni Arencón i Arias
(2010-2012)

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Safe Creative #1003265843626