Excés d'ús
Als 19 anys vaig començar a treballar, al torn de nit, en una empresa automatitzada de fabricació de biodièsel. La meva feina consistia en vigilar el panell de control. Si alguna llum d’alarma s’encenia, havia d’aturar el procés corresponent. I res més. L'endemà, els tècnics s'encarregarien de solucionar el problema.
Amb el temps, les nits van començar a fer-se’m eternes. Immenses. Interminables. Sense poder parlar amb ningú, sense cap estímul. Consumint-me, davant del desolador panell, en tornar a casa em deixava caure al sofà, perdut l’esma, amb el son convertit en malson. Afectada de vigília depressiva, vaig deixar de sortir amb les amigues i de dinar amb els pares els caps de setmana. I així, mesos i mesos.
Un vespre, en anar a la feina, em vaig trobar un llibre de relats, abandonat en un seient del metro. Mai no havia estat gaire aficionada a la lectura; però, aquella nit, submergida en la màgia dels relats, la mesura del temps es va modificar i les hores van deixar d’arrossegar-se. Per descomptat, vaig repetir aquella fórmula contra l’avorriment.
Va ser així com em vaig convertir en una devoradora de llibres. Centenars de llibres! Nit rere nit. Ells em van salvar de la inanició, del tedi, de la inutilitat d’una feina desproveïda de sentit...
Recuperades les il·lusions, i aprofitant una setmana de vacances, em vaig animar a viatjar a Verona, amb les amigues.
Va succeir al restaurant de l’hotel. Em vaig oblidar de llegir. No vull dir que m'oblidés de llegir en sentit de circumstància passatgera. Va ser radical. En apropar als meus ulls la carta, vaig descobrir que era capaç de pronunciar els sons fonètics dels plats del menú, però no comprenia el seu significat.
–Hiperlèxia per excés d'ús –em va diagnosticar el neuròleg–. Tots els excessos es paguen –va sentenciar.
No sé què serà de mi a partir d'ara. La perspectiva de marcir-me, davant del tauler de control, sense el consol d'un llibre entre les mans, és (senzilla i desesperadament) insofrible.
Amb el temps, les nits van començar a fer-se’m eternes. Immenses. Interminables. Sense poder parlar amb ningú, sense cap estímul. Consumint-me, davant del desolador panell, en tornar a casa em deixava caure al sofà, perdut l’esma, amb el son convertit en malson. Afectada de vigília depressiva, vaig deixar de sortir amb les amigues i de dinar amb els pares els caps de setmana. I així, mesos i mesos.
Un vespre, en anar a la feina, em vaig trobar un llibre de relats, abandonat en un seient del metro. Mai no havia estat gaire aficionada a la lectura; però, aquella nit, submergida en la màgia dels relats, la mesura del temps es va modificar i les hores van deixar d’arrossegar-se. Per descomptat, vaig repetir aquella fórmula contra l’avorriment.
Va ser així com em vaig convertir en una devoradora de llibres. Centenars de llibres! Nit rere nit. Ells em van salvar de la inanició, del tedi, de la inutilitat d’una feina desproveïda de sentit...
Recuperades les il·lusions, i aprofitant una setmana de vacances, em vaig animar a viatjar a Verona, amb les amigues.
Va succeir al restaurant de l’hotel. Em vaig oblidar de llegir. No vull dir que m'oblidés de llegir en sentit de circumstància passatgera. Va ser radical. En apropar als meus ulls la carta, vaig descobrir que era capaç de pronunciar els sons fonètics dels plats del menú, però no comprenia el seu significat.
–Hiperlèxia per excés d'ús –em va diagnosticar el neuròleg–. Tots els excessos es paguen –va sentenciar.
No sé què serà de mi a partir d'ara. La perspectiva de marcir-me, davant del tauler de control, sense el consol d'un llibre entre les mans, és (senzilla i desesperadament) insofrible.
Toni Arencón Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Excés d'ús
Il·lustració:
"El no-res"
Toni Arencón Arias
[ Tornar a Pàgina Principal ]
