Un globus blau
Hi ha persones que tenen la capacitat malsana d'aconseguir-nos treure el pitjor de nosaltres mateixos, provocant-nos les reaccions més inesperades, posant al descobert les nostres febleses més ocultes o en evidència els desigs més inconfessables.
La Beatriu Tamarats era una d'aquestes persones.
Sense venir al cas, i de la manera més innocent –en aparença–, els seus malèvols comentaris provocaven un patiment terrible als seus interlocutors, amb conseqüències imprevistes i nefastes. A més, comptava amb l'avantatge de regentar l'únic restaurant-cafeteria i saló de festes de Permanyà; i, inevitablement, en un moment o altre, tots els habitants sense excepció, ens vèiem exposats a les seves males arts.
La Beatriu posseïa una facilitat extraordinària per trobar-nos els punts febles. I, un cop ens havia posat en evidència, continuava furgant-nos a l'interior de les ferides fins aconseguir –com ja he referit en més d'una ocasió, i no em cansaré de repetir si vostès m'ho qüestionen–, treure de cadascú de nosaltres el pitjor que portem dedins.
I encara que tots sabíem que era una mala persona, no vaig conèixer ningú que s'enfrontés a ella, almenys cara a cara. El seu domini psicològic de les situacions era tan evident que, un possible enfrontament, terroritzava qualsevol que tingués un dit de front i un ardit de temença.
Jo gaudia -últimament- d'una certa immunitat en aquest sentit. La Beatriu Tamarats ja m'havia destrossat la vida anys abans, quan va descobrir la meva passió per les apostes i em va provocar fins a fer-me perdre al joc –tot o res, i va ser res– el magnífic local del qual era el propietari i que des de llavors va passar a ser seu. Atès que m'havia convertit en un vell borratxo, derrotat per la vida, suposo que tenia poques expectatives estimulants que oferir-li. Fins i tot, podia semblar que s'havia compadit de mi, permetent-me menjar calent a canvi que li netegés el local. Compassió que no n'era tal, perquè aquesta humiliació era la millor forma de continuar enfonsant-me en el meu particular infern.
Vostès, no havent-la conegut, pensaran que sóc un exagerat. Ai! Haurien d'haver-ne vist el nostre Cap de Policia Local, tirat al terra del restaurant, després que la Beatriu descobrís en públic la seva passió amagada per col·leccionar nines de porcellana. Com se n'havia assabentat, és una incògnita que encara em neguiteja.
En Grau, el Cap de Policia de Permanyà, era tot un home, alt i fort com un roure, de veu ronca i mirada intimidant. Campió provincial de boxa -vint anys enrere- i de tir al plat -més recentment-, ens sentíem protegits per la seva presència a la nostra població. El dia del seu quaranta cinquè aniversari, amb el local ple de gent a expenses de la seva paga extraordinària, la Beatriu es va apropar i li va regalar una nina de porcellana embolicada en cel·lofana daurada. Es va fer el silenci. Ningú, a excepció d'ella, sabia el motiu d'aquest present inesperat. Ens pensàvem que era una broma inofensiva i esperàvem la reacció del Cap de Policia. Per a la nostra sorpresa, en Grau es va posar pàl·lid i va començar a balbucejar.
–No passa rés –li va dir la Beatriu, fent encara més gran la humiliació que patia–. No te n'has d'avergonyir, Grau. La teva sensibilitat és admirable i delata que tens un cor enorme.
La resta de l'escena va resultar molt desagradable. Jo no volia presenciar-la i em vaig recollir en un racó mentre en Grau es deixava caure al terra i es desfeia en sanglots.
És clar. Sense conèixer-la, és fàcil ser escèptics i pensar que a vostès no els passarien mai aquestes coses, que serien capaços de deixar palplantada la Beatriu Tamarats amb una resposta despectiva, amb una paraula malsonant o amb un comentari irònic. Sí, segurament en Tomàs, el fuster, també s'ho pensava. Però pensin que ella no insultava mai ningú ni tampoc deia cap mentida. Es limitava a posar en evidència el punt feble de cadascú de nosaltres. Ni més ni menys.
–Sabeu? He sentit a dir que hi ha una nova tècnica per implantar cabells a les persones sense –va referir una tarda, com si no vingués a compte de res, mentre parava la taula que en Tomàs i la seva promesa, la Maria Rosa, havien reservat per sopar.
Els cabells del fuster, abundants i rossos, eren la qualitat física de la qual en Tomàs sempre s'havia mostrat més orgullós. I ningú més que ell sabia que feia mesos que es trobava molt amoïnat, perquè s'adonava que cada dia perdia més cabells en pentinar-se. Tot just ara que havia conegut la Maria Rosa i que s'estava tant per ella. I tampoc ningú a la població coneixia que s'havia desplaçat cent vint quilòmetres per consultar sobre un tractament de reimplantació del propi cabell, de la nuca a la coroneta, que era la zona que més estava patint l'arribada cruenta de la tardor capil·lar.
En Tomàs va fer com si no l'hagués escoltat, però la Beatriu va insistir en el tema:
–És curiós com alguns homes, com el mític Samsó que va perdre la força quan li van tallar la cabellera, perden tota la gràcia en quedar-se sense cabells. I no ho dic per tu, Tomàs, que tens uns cabells que donen goig –va comentar, acaronant-li els mateixos en un gest que semblava maternal, però que no ho era pas, tot al contrari–. Ui, perdona. Què en sóc de bruta! T'he arrancat uns quants amb l'anell! –i va mostrar el palmell de la mà a la promesa del fuster, on es podia veure, enganxat a la pedra de l'anell, brillant i orfe, el perruquí de la coroneta d'en Tomàs, amb tota la seva feblesa de goma aràbiga rescalfada.
La mirada de decepció de la noieta va ser tan evident que en Tomàs es va adonar que l'acabava de perdre. I el món li va caure a sobre. No sé si va ser a conseqüència d'aquella mala jugada, o que el pas del temps no perdona, però al pocs mesos el fuster lluïa una calba, si fa no fa, tant lluent com la meva.
Covardia, ira, enveja, vergonya, por, culpa, avarícia, mentides, perversions, fòbies... pecats capitals i pecats venials... debilitats humanes i foscos actes ocults de la nostra adolescència, joventut o maduresa... Ser l'objectiu del verí de la Beatriu Tamarats provocava que les nostres febleses sortissin a la llum pública i convertir-nos en els seus hostatges. Devastadora, a cada nova víctima el seu poder sobre la resta dels vilatans s'incrementava, com una onada gegantina que creixia a mida que s'apropava a la costa, destrossant tot al seu pas. Però vet aquí que un simple globus, de color blau, pot aturar els embats de la tempesta més violenta.
En Daniel Peigdert era un dels homes més tranquils, pacífics i bondadosos que he conegut mai, i també era un dels pocs habitants de Permanyà que s'havien lliurat de les males arts de la Beatriu Tamarats. Jo el coneixia bastant bé, perquè havia estat un bon amic del seu pare i havia vist com creixia des de ben petit.
Després de la mort del pare, encadenant dissorts, en Daniel s'havia passat els últims vuit anys tenint cura de la mare, malalta de leucèmia. En aquests anys, en comptades ocasions s'havia deixat caure pel restaurant i potser, per aquesta circumstància, la Beatriu no havia reparat en ell, o no se n'havia dedicat, tenint en compte el mal tràngol que estava vivint. En morir la mare, va marxar a Ciutat per complir l'últim desig de la difunta: ser enterrada a l'antic panteó familiar. Tota la família materna d'en Daniel era a Ciutat, i sembla ser que, durant el funeral de la mare, va conèixer una cosina tercera de la qual no tenia cap constància d'existència. Però l'amor, en ocasions, se'ns presenta per camins inesperats. Dos mesos després, en Daniel va retornar a Permanyà acompanyat de la seva esposa. Realment, va ser una sorpresa. Una sorpresa molt agradable... per a gairebé tots.
Lògicament, el primer dia que van venir a sopar al restaurant, es van convertir en el centre d'atenció. En Daniel ens va presentar la seva esposa i tinc que reconèixer que no era una dona jove, ni massa agraciada físicament, però l'important era que semblaven molt ben avinguts. Malauradament, encara recordo el moment precís que vaig albirar la mirada de la Beatriu Tamarats, clavada en l'esposa d'en Daniel. Aquella mirada em va fer témer el pitjor. En somriure, sense adonar-se que jo la vigilava, vaig sospitar que ja havia trobat el punt feble d'en Daniel Peigdert.
A l'hora de pagar el compte, en Daniel es va apropar a la barra. La Beatriu s'estava darrera de la caixa registradora i amb un ampli somriure va dir-li:
–Oh, Daniel! No cal que avui paguis res. Convida la casa.
–Ehhhh... Jo.... No vull anar-me'n de franc –va protestar tímidament en Daniel, agafat per sorpresa.
–Avui convida la casa –va insistir la Beatriu–. Espero que tu i la teva dona sigueu benaurats. T'ho mereixes.... Llàstima... –va xiuxiuejar, de forma que únicament en Daniel i jo, que estava escombrant la zona interior de la barra, ho vàrem sentir– ...llàstima que n'estigui tan trotada. No sé que hagués pensat la teva mare, que en pau descansi. Ella... tan puritana com era...
Contenint un gairebé imperceptible tremolament del llavi inferior, en Daniel primer va dubtar i desprès va fer com si no l'hagués escoltat; però la Beatriu no estava disposada a perdre la seva presa. Havia olorat sang.
–Admiro els homes com tu –va referir–, disposats a perdonar el passat. En especial un passat tan extens... i dilatat...
En Daniel va envermellir. Vaig veure que els seus ulls adoptaven una mirada d'odi. L'home, que mai no havia fet mal ningú, estava a punt d'explotar per primera vegada, en públic i sense importar-li les conseqüències.
Fins aquell dia no m'havia atrevit a interposar-me en les accions de la Beatriu Tamarats, i tampoc no sé per quin motiu ho vaig fer en aquesta ocasió.
–Anem-nos-en –vaig dir-li, agafant a en Daniel pel braç, desprès de creuar a l'altre costat de la barra–. Has d'explicar-me moltes coses del teu viatge a Ciutat. Jo no he sortit mai d'aquest poble miserable...
Es va resistir, i molt, però vaig aconseguir arrossegar-lo fora del local. No ho havia vist mai tan furiós. Segurament, per deferència a l'amistat que m'havia unit al seu pare, no em va trencar el nas d'un cop de puny per lliurar-se de les meves mans i tornar-se dedins del restaurant a encarar-se amb la Beatriu.
–Què ha volgut dir? –em va preguntar, envermellit per la ira–. Què ha volgut dir aquesta bruixa?
–No li facis cas. Vol fer-te'n mal. Oblida't d'ella. Oblida't d'ella i de les seves paraules enverinades. Vaig a buscar la teva dona. Aneu-vos a casa. Aneu-vos-en. No hi torneu. Fes-me'n cas. No hi tornis aquí. Sigues feliç.
Minuts després, en veure'ls allunyar-se'n, agafats de la mà, em vaig sentir millor. Esperava que en Daniel tingués en compte les meves advertències i que no tornés a aparèixer pel local en molt de temps.
Sempre he tingut mala sort a la vida. Quan he desitjat una cosa, les circumstàncies s'han capgirat en contra meva. Aquesta vegada també. En Daniel va tornar l'endemà, com si no hagués passat res. Almenys ho va fer sense companyia.
La Beatriu Tamarats es va llançar de seguida a la seva jugular:
–Faries bé de no deixar sola la teva dona –va referir, només veure'l–. Una dona tan especial com ella...
–Oh! No et preocupis per nosaltres, Beatriu –va respondre en Daniel tallant-li la frase, amb una pronuncia dolça que no m'esperava–. Saps? Ahir no vaig tenir oportunitat de dir-t'ho, però et veig molt bé, francament bé, menys magra que fa uns mesos, abans de marxar a ciutat. Estàs preciosa.
Va ser un comentari inesperat. De fet, la Beatriu havia estat sempre una dona prima, molt prima, amb els ossos marcats, sense un gram de grassa. Per primera vegada, des que la coneixia, vaig veure que titubejava. Però es va refer, replicant poc després amb un comentari en relació a l'augment de la prostitució en les carreteres comarcals i les misèries que això comportava.
Va ser una mena d'espectacle gratuït, on cada dia s'afegien més espectadors intentant endevinar el final de la presumible tragèdia. En donar les sis, cada tarda a excepció dels diumenges, en Daniel es presentava al restaurant, elogiava la Beatriu i expressava que cada dia la veia més bonica. Després –sempre sense mirar-la– començava a fer referència a temes relacionats amb l'obesitat i l'excés de pes, o parlava de personatges amb acumulació de greix i coses semblants.
La Beatriu, també sense mirar, responia amb acudits de banyuts, històries de meretrius i altres al·lusions relacionades amb l'ofici més antic i perdurable del món.
I, curiosament, a mida que passaven els dies, en Daniel semblava més feliç i tranquil; i en canvi, la Beatriu, com si tingués un patiment interior que mai abans no havia exterioritzat, va començar a engreixar-se. I això que –i puc donar testimoni directe–, la seva dieta era cada vegada més minsa, alimentant-se els últims dies, gairebé únicament, de l'aire que respirava.
Va ser un enfrontament terrible. La tensió s'anava acumulant, malgrat que tots fèiem com si no passés res d'especial. I és que tampoc no passava res d'especial. En Daniel parlant de volums i la Beatriu parlant de dones de ciutat que posaven en venda el seu cos, a qualsevol pagador, per un preu convingut. I el Sol continuava girant al voltant de la Terra, com sempre havia estat, des del principi del Temps, molt abans que el Nostre Senyor dispersés ossades de dinosaures en diferents indrets, per confondre els escèptics i posar a prova la Fe que els fidels havíem dipositat en la seva paraula.
Un dissabte, en Daniel es va presentar al restaurant, puntual com un rellotge suïs. Va saludar tothom, va referir que tenia molta gana, va demanar un doble bistec poc fet, amb tota la seva grassa i consistència, i va treure de la seva butxaca un globus de color blau. Amb tota la innocència del món, i un somriure juganer, se'l va portar a la boca i va començar a bufar, per inflar-lo.
Davant seu, la Beatriu, més pàl·lida que mai, també semblava inflar-se per moments. No. Ho he explicat malament. No ho semblava. S'estava inflant, a l'igual que el globus. I en Daniel continuava bufant. Totes les mirades dirigides sobre ell, sobre el globus i sobre la Beatriu, que no parava d'inflar-se.
I en Daniel continuava bufant. I la Beatriu es continuava inflant i es posava blavosa. Com un globus. Com el globus blau d'en Daniel. La pell blava cada vegada més a tensió. Tota ella congestionada.
Com tothom sap, i és fàcilment demostrable, l'elasticitat de la goma d'un globus té un límit. Ni que sigui un globus de color blau. El globus d'en Daniel va arribar al seu punt límit i va explotar. Per molt que ens ho esperàvem, crec que ningú dels pressents no vàrem poder evitar donar un bot, ja estiguéssim asseguts, ja estiguéssim dempeus. Aleshores, totes les mirades es van dirigir vers la Beatriu Tamarats, que havia perdut les seves formes conegudes, però que encara es mantenia rígida sobre les dues cames. En Daniel va fer un somriure i va aixecar els palmells de les mans com dient: “Em sap greu, Beatriu”. I la Beatriu se'l va mirar i desprès va explotar. Com el globus. Va explotar literalment. Durant quatre dies vàrem desenganxar pedaços seus de les parets, del sostre i del terra del local. Bocins de carn i pell que s'havien adherit sobre els vidres de les ampolles i els gots dels estants, sobre els mantells de les taules i sobre el vernís de les cadires, de les finestres i de les portes...
Vàrem reunir tots els pedaços en una caixa de roure que ens va proporcionar en Tomàs, el fuster, enterrant-la sense panegírics ni pregàries. Com si tots nosaltres estiguéssim una mica avergonyits d'ella.
–A partir d'ara, hauràs de tirar endavant el negoci del restaurant –em va dir en Daniel, quan ja el cos de la Beatriu reposava sota terra–. Si no recordo malament, l'última hipoteca estava a nom teu. No crec que ningú al poble s'oposi a considerar que el dret de propietat, en morir la Beatriu sense hereus ni herència coneguda, et pertany a tu.
Ha passat un any des d'aquell dia. No he tornat a beure ni una gota d'alcohol ni a fer cap aposta des de l'instant que la Beatriu Tamarats va esclatar, igual que un globus blau. La sort, juganera, aquesta vegada m'ha somrigut. I no he estat l'únic vilatà de Permanyà que ha gaudit d'una segona oportunitat.
En Daniel i la seva dona –que és una persona tan pacífica, tranquil·la i bondadosa com ell ho és–, són assidus al local; ella està embarassada de vuit mesos. En Daniel m'ha referit –i m'ho crec–, que si és un nen, portarà el meu nom.
En Tomàs, el fuster, torna a passejar-se del braç de la Maria Rosa. Fan una bona parella. En Grau, el Cap de Policia, ha obert un museu de nines de porcellana que s'ha convertit en l'atracció local amb més èxit de visitants forasters.
La vida, a Permanyà, continua com sempre. Amb bons moments i moments no tan bons. Dissortadament, hi ha persones que tenen la capacitat malsana d'aconseguir treure dels altres el pitjor de si mateixos. I d'altres, que tenint aquesta mateixa capacitat, procuren evitar provocar cap mal als seus conveïns.
Per ser-les sincer, espero que ningú no torni a intentar irritar el bonàs d'en Daniel Peigdert. Em sabria molt de greu. És la persona més pacífica, tranquil·la i bondadosa que he conegut mai. Recordo que, de petit, al seu pare i a mi, ens explicava que volia ser il·lusionista.
La Beatriu Tamarats era una d'aquestes persones.
Sense venir al cas, i de la manera més innocent –en aparença–, els seus malèvols comentaris provocaven un patiment terrible als seus interlocutors, amb conseqüències imprevistes i nefastes. A més, comptava amb l'avantatge de regentar l'únic restaurant-cafeteria i saló de festes de Permanyà; i, inevitablement, en un moment o altre, tots els habitants sense excepció, ens vèiem exposats a les seves males arts.
La Beatriu posseïa una facilitat extraordinària per trobar-nos els punts febles. I, un cop ens havia posat en evidència, continuava furgant-nos a l'interior de les ferides fins aconseguir –com ja he referit en més d'una ocasió, i no em cansaré de repetir si vostès m'ho qüestionen–, treure de cadascú de nosaltres el pitjor que portem dedins.
I encara que tots sabíem que era una mala persona, no vaig conèixer ningú que s'enfrontés a ella, almenys cara a cara. El seu domini psicològic de les situacions era tan evident que, un possible enfrontament, terroritzava qualsevol que tingués un dit de front i un ardit de temença.
Jo gaudia -últimament- d'una certa immunitat en aquest sentit. La Beatriu Tamarats ja m'havia destrossat la vida anys abans, quan va descobrir la meva passió per les apostes i em va provocar fins a fer-me perdre al joc –tot o res, i va ser res– el magnífic local del qual era el propietari i que des de llavors va passar a ser seu. Atès que m'havia convertit en un vell borratxo, derrotat per la vida, suposo que tenia poques expectatives estimulants que oferir-li. Fins i tot, podia semblar que s'havia compadit de mi, permetent-me menjar calent a canvi que li netegés el local. Compassió que no n'era tal, perquè aquesta humiliació era la millor forma de continuar enfonsant-me en el meu particular infern.
Vostès, no havent-la conegut, pensaran que sóc un exagerat. Ai! Haurien d'haver-ne vist el nostre Cap de Policia Local, tirat al terra del restaurant, després que la Beatriu descobrís en públic la seva passió amagada per col·leccionar nines de porcellana. Com se n'havia assabentat, és una incògnita que encara em neguiteja.
En Grau, el Cap de Policia de Permanyà, era tot un home, alt i fort com un roure, de veu ronca i mirada intimidant. Campió provincial de boxa -vint anys enrere- i de tir al plat -més recentment-, ens sentíem protegits per la seva presència a la nostra població. El dia del seu quaranta cinquè aniversari, amb el local ple de gent a expenses de la seva paga extraordinària, la Beatriu es va apropar i li va regalar una nina de porcellana embolicada en cel·lofana daurada. Es va fer el silenci. Ningú, a excepció d'ella, sabia el motiu d'aquest present inesperat. Ens pensàvem que era una broma inofensiva i esperàvem la reacció del Cap de Policia. Per a la nostra sorpresa, en Grau es va posar pàl·lid i va començar a balbucejar.
–No passa rés –li va dir la Beatriu, fent encara més gran la humiliació que patia–. No te n'has d'avergonyir, Grau. La teva sensibilitat és admirable i delata que tens un cor enorme.
La resta de l'escena va resultar molt desagradable. Jo no volia presenciar-la i em vaig recollir en un racó mentre en Grau es deixava caure al terra i es desfeia en sanglots.
És clar. Sense conèixer-la, és fàcil ser escèptics i pensar que a vostès no els passarien mai aquestes coses, que serien capaços de deixar palplantada la Beatriu Tamarats amb una resposta despectiva, amb una paraula malsonant o amb un comentari irònic. Sí, segurament en Tomàs, el fuster, també s'ho pensava. Però pensin que ella no insultava mai ningú ni tampoc deia cap mentida. Es limitava a posar en evidència el punt feble de cadascú de nosaltres. Ni més ni menys.
–Sabeu? He sentit a dir que hi ha una nova tècnica per implantar cabells a les persones sense –va referir una tarda, com si no vingués a compte de res, mentre parava la taula que en Tomàs i la seva promesa, la Maria Rosa, havien reservat per sopar.
Els cabells del fuster, abundants i rossos, eren la qualitat física de la qual en Tomàs sempre s'havia mostrat més orgullós. I ningú més que ell sabia que feia mesos que es trobava molt amoïnat, perquè s'adonava que cada dia perdia més cabells en pentinar-se. Tot just ara que havia conegut la Maria Rosa i que s'estava tant per ella. I tampoc ningú a la població coneixia que s'havia desplaçat cent vint quilòmetres per consultar sobre un tractament de reimplantació del propi cabell, de la nuca a la coroneta, que era la zona que més estava patint l'arribada cruenta de la tardor capil·lar.
En Tomàs va fer com si no l'hagués escoltat, però la Beatriu va insistir en el tema:
–És curiós com alguns homes, com el mític Samsó que va perdre la força quan li van tallar la cabellera, perden tota la gràcia en quedar-se sense cabells. I no ho dic per tu, Tomàs, que tens uns cabells que donen goig –va comentar, acaronant-li els mateixos en un gest que semblava maternal, però que no ho era pas, tot al contrari–. Ui, perdona. Què en sóc de bruta! T'he arrancat uns quants amb l'anell! –i va mostrar el palmell de la mà a la promesa del fuster, on es podia veure, enganxat a la pedra de l'anell, brillant i orfe, el perruquí de la coroneta d'en Tomàs, amb tota la seva feblesa de goma aràbiga rescalfada.
La mirada de decepció de la noieta va ser tan evident que en Tomàs es va adonar que l'acabava de perdre. I el món li va caure a sobre. No sé si va ser a conseqüència d'aquella mala jugada, o que el pas del temps no perdona, però al pocs mesos el fuster lluïa una calba, si fa no fa, tant lluent com la meva.
Covardia, ira, enveja, vergonya, por, culpa, avarícia, mentides, perversions, fòbies... pecats capitals i pecats venials... debilitats humanes i foscos actes ocults de la nostra adolescència, joventut o maduresa... Ser l'objectiu del verí de la Beatriu Tamarats provocava que les nostres febleses sortissin a la llum pública i convertir-nos en els seus hostatges. Devastadora, a cada nova víctima el seu poder sobre la resta dels vilatans s'incrementava, com una onada gegantina que creixia a mida que s'apropava a la costa, destrossant tot al seu pas. Però vet aquí que un simple globus, de color blau, pot aturar els embats de la tempesta més violenta.
En Daniel Peigdert era un dels homes més tranquils, pacífics i bondadosos que he conegut mai, i també era un dels pocs habitants de Permanyà que s'havien lliurat de les males arts de la Beatriu Tamarats. Jo el coneixia bastant bé, perquè havia estat un bon amic del seu pare i havia vist com creixia des de ben petit.
Després de la mort del pare, encadenant dissorts, en Daniel s'havia passat els últims vuit anys tenint cura de la mare, malalta de leucèmia. En aquests anys, en comptades ocasions s'havia deixat caure pel restaurant i potser, per aquesta circumstància, la Beatriu no havia reparat en ell, o no se n'havia dedicat, tenint en compte el mal tràngol que estava vivint. En morir la mare, va marxar a Ciutat per complir l'últim desig de la difunta: ser enterrada a l'antic panteó familiar. Tota la família materna d'en Daniel era a Ciutat, i sembla ser que, durant el funeral de la mare, va conèixer una cosina tercera de la qual no tenia cap constància d'existència. Però l'amor, en ocasions, se'ns presenta per camins inesperats. Dos mesos després, en Daniel va retornar a Permanyà acompanyat de la seva esposa. Realment, va ser una sorpresa. Una sorpresa molt agradable... per a gairebé tots.
Lògicament, el primer dia que van venir a sopar al restaurant, es van convertir en el centre d'atenció. En Daniel ens va presentar la seva esposa i tinc que reconèixer que no era una dona jove, ni massa agraciada físicament, però l'important era que semblaven molt ben avinguts. Malauradament, encara recordo el moment precís que vaig albirar la mirada de la Beatriu Tamarats, clavada en l'esposa d'en Daniel. Aquella mirada em va fer témer el pitjor. En somriure, sense adonar-se que jo la vigilava, vaig sospitar que ja havia trobat el punt feble d'en Daniel Peigdert.
A l'hora de pagar el compte, en Daniel es va apropar a la barra. La Beatriu s'estava darrera de la caixa registradora i amb un ampli somriure va dir-li:
–Oh, Daniel! No cal que avui paguis res. Convida la casa.
–Ehhhh... Jo.... No vull anar-me'n de franc –va protestar tímidament en Daniel, agafat per sorpresa.
–Avui convida la casa –va insistir la Beatriu–. Espero que tu i la teva dona sigueu benaurats. T'ho mereixes.... Llàstima... –va xiuxiuejar, de forma que únicament en Daniel i jo, que estava escombrant la zona interior de la barra, ho vàrem sentir– ...llàstima que n'estigui tan trotada. No sé que hagués pensat la teva mare, que en pau descansi. Ella... tan puritana com era...
Contenint un gairebé imperceptible tremolament del llavi inferior, en Daniel primer va dubtar i desprès va fer com si no l'hagués escoltat; però la Beatriu no estava disposada a perdre la seva presa. Havia olorat sang.
–Admiro els homes com tu –va referir–, disposats a perdonar el passat. En especial un passat tan extens... i dilatat...
En Daniel va envermellir. Vaig veure que els seus ulls adoptaven una mirada d'odi. L'home, que mai no havia fet mal ningú, estava a punt d'explotar per primera vegada, en públic i sense importar-li les conseqüències.
Fins aquell dia no m'havia atrevit a interposar-me en les accions de la Beatriu Tamarats, i tampoc no sé per quin motiu ho vaig fer en aquesta ocasió.
–Anem-nos-en –vaig dir-li, agafant a en Daniel pel braç, desprès de creuar a l'altre costat de la barra–. Has d'explicar-me moltes coses del teu viatge a Ciutat. Jo no he sortit mai d'aquest poble miserable...
Es va resistir, i molt, però vaig aconseguir arrossegar-lo fora del local. No ho havia vist mai tan furiós. Segurament, per deferència a l'amistat que m'havia unit al seu pare, no em va trencar el nas d'un cop de puny per lliurar-se de les meves mans i tornar-se dedins del restaurant a encarar-se amb la Beatriu.
–Què ha volgut dir? –em va preguntar, envermellit per la ira–. Què ha volgut dir aquesta bruixa?
–No li facis cas. Vol fer-te'n mal. Oblida't d'ella. Oblida't d'ella i de les seves paraules enverinades. Vaig a buscar la teva dona. Aneu-vos a casa. Aneu-vos-en. No hi torneu. Fes-me'n cas. No hi tornis aquí. Sigues feliç.
Minuts després, en veure'ls allunyar-se'n, agafats de la mà, em vaig sentir millor. Esperava que en Daniel tingués en compte les meves advertències i que no tornés a aparèixer pel local en molt de temps.
Sempre he tingut mala sort a la vida. Quan he desitjat una cosa, les circumstàncies s'han capgirat en contra meva. Aquesta vegada també. En Daniel va tornar l'endemà, com si no hagués passat res. Almenys ho va fer sense companyia.
La Beatriu Tamarats es va llançar de seguida a la seva jugular:
–Faries bé de no deixar sola la teva dona –va referir, només veure'l–. Una dona tan especial com ella...
–Oh! No et preocupis per nosaltres, Beatriu –va respondre en Daniel tallant-li la frase, amb una pronuncia dolça que no m'esperava–. Saps? Ahir no vaig tenir oportunitat de dir-t'ho, però et veig molt bé, francament bé, menys magra que fa uns mesos, abans de marxar a ciutat. Estàs preciosa.
Va ser un comentari inesperat. De fet, la Beatriu havia estat sempre una dona prima, molt prima, amb els ossos marcats, sense un gram de grassa. Per primera vegada, des que la coneixia, vaig veure que titubejava. Però es va refer, replicant poc després amb un comentari en relació a l'augment de la prostitució en les carreteres comarcals i les misèries que això comportava.
Va ser una mena d'espectacle gratuït, on cada dia s'afegien més espectadors intentant endevinar el final de la presumible tragèdia. En donar les sis, cada tarda a excepció dels diumenges, en Daniel es presentava al restaurant, elogiava la Beatriu i expressava que cada dia la veia més bonica. Després –sempre sense mirar-la– començava a fer referència a temes relacionats amb l'obesitat i l'excés de pes, o parlava de personatges amb acumulació de greix i coses semblants.
La Beatriu, també sense mirar, responia amb acudits de banyuts, històries de meretrius i altres al·lusions relacionades amb l'ofici més antic i perdurable del món.
I, curiosament, a mida que passaven els dies, en Daniel semblava més feliç i tranquil; i en canvi, la Beatriu, com si tingués un patiment interior que mai abans no havia exterioritzat, va començar a engreixar-se. I això que –i puc donar testimoni directe–, la seva dieta era cada vegada més minsa, alimentant-se els últims dies, gairebé únicament, de l'aire que respirava.
Va ser un enfrontament terrible. La tensió s'anava acumulant, malgrat que tots fèiem com si no passés res d'especial. I és que tampoc no passava res d'especial. En Daniel parlant de volums i la Beatriu parlant de dones de ciutat que posaven en venda el seu cos, a qualsevol pagador, per un preu convingut. I el Sol continuava girant al voltant de la Terra, com sempre havia estat, des del principi del Temps, molt abans que el Nostre Senyor dispersés ossades de dinosaures en diferents indrets, per confondre els escèptics i posar a prova la Fe que els fidels havíem dipositat en la seva paraula.
Un dissabte, en Daniel es va presentar al restaurant, puntual com un rellotge suïs. Va saludar tothom, va referir que tenia molta gana, va demanar un doble bistec poc fet, amb tota la seva grassa i consistència, i va treure de la seva butxaca un globus de color blau. Amb tota la innocència del món, i un somriure juganer, se'l va portar a la boca i va començar a bufar, per inflar-lo.
Davant seu, la Beatriu, més pàl·lida que mai, també semblava inflar-se per moments. No. Ho he explicat malament. No ho semblava. S'estava inflant, a l'igual que el globus. I en Daniel continuava bufant. Totes les mirades dirigides sobre ell, sobre el globus i sobre la Beatriu, que no parava d'inflar-se.
I en Daniel continuava bufant. I la Beatriu es continuava inflant i es posava blavosa. Com un globus. Com el globus blau d'en Daniel. La pell blava cada vegada més a tensió. Tota ella congestionada.
Com tothom sap, i és fàcilment demostrable, l'elasticitat de la goma d'un globus té un límit. Ni que sigui un globus de color blau. El globus d'en Daniel va arribar al seu punt límit i va explotar. Per molt que ens ho esperàvem, crec que ningú dels pressents no vàrem poder evitar donar un bot, ja estiguéssim asseguts, ja estiguéssim dempeus. Aleshores, totes les mirades es van dirigir vers la Beatriu Tamarats, que havia perdut les seves formes conegudes, però que encara es mantenia rígida sobre les dues cames. En Daniel va fer un somriure i va aixecar els palmells de les mans com dient: “Em sap greu, Beatriu”. I la Beatriu se'l va mirar i desprès va explotar. Com el globus. Va explotar literalment. Durant quatre dies vàrem desenganxar pedaços seus de les parets, del sostre i del terra del local. Bocins de carn i pell que s'havien adherit sobre els vidres de les ampolles i els gots dels estants, sobre els mantells de les taules i sobre el vernís de les cadires, de les finestres i de les portes...
Vàrem reunir tots els pedaços en una caixa de roure que ens va proporcionar en Tomàs, el fuster, enterrant-la sense panegírics ni pregàries. Com si tots nosaltres estiguéssim una mica avergonyits d'ella.
–A partir d'ara, hauràs de tirar endavant el negoci del restaurant –em va dir en Daniel, quan ja el cos de la Beatriu reposava sota terra–. Si no recordo malament, l'última hipoteca estava a nom teu. No crec que ningú al poble s'oposi a considerar que el dret de propietat, en morir la Beatriu sense hereus ni herència coneguda, et pertany a tu.
Ha passat un any des d'aquell dia. No he tornat a beure ni una gota d'alcohol ni a fer cap aposta des de l'instant que la Beatriu Tamarats va esclatar, igual que un globus blau. La sort, juganera, aquesta vegada m'ha somrigut. I no he estat l'únic vilatà de Permanyà que ha gaudit d'una segona oportunitat.
En Daniel i la seva dona –que és una persona tan pacífica, tranquil·la i bondadosa com ell ho és–, són assidus al local; ella està embarassada de vuit mesos. En Daniel m'ha referit –i m'ho crec–, que si és un nen, portarà el meu nom.
En Tomàs, el fuster, torna a passejar-se del braç de la Maria Rosa. Fan una bona parella. En Grau, el Cap de Policia, ha obert un museu de nines de porcellana que s'ha convertit en l'atracció local amb més èxit de visitants forasters.
La vida, a Permanyà, continua com sempre. Amb bons moments i moments no tan bons. Dissortadament, hi ha persones que tenen la capacitat malsana d'aconseguir treure dels altres el pitjor de si mateixos. I d'altres, que tenint aquesta mateixa capacitat, procuren evitar provocar cap mal als seus conveïns.
Per ser-les sincer, espero que ningú no torni a intentar irritar el bonàs d'en Daniel Peigdert. Em sabria molt de greu. És la persona més pacífica, tranquil·la i bondadosa que he conegut mai. Recordo que, de petit, al seu pare i a mi, ens explicava que volia ser il·lusionista.
oO0Oo
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Un globus blau
[ Tornar a Pàgina Principal ]
