És sempre la falta anterior a la culpa?
«Així la consciència ens fa a tots covards»
Hamlet
W. Shakespeare
Hamlet
W. Shakespeare
J.M.F. se suïcidà pel rudimentari mètode de la soga al coll i la puntada de peu a la cadira. A títol justificatiu, i en qualitat responsable, deixà escrites quatre notes datades cronològicament:
[1] «La son em venç; però, cada vegada que procuro dormir, s'inicia el mateix malson: ferida de mort, te n'apropes a mi, murmurant que em desitges, amb el cabell enganxat a la cara a causa de la sang resseca. Les mans, que avances en senyal de súplica, també estan ensagnades. Rius. És una rialla sinistra. El terror em desperta. El cor desbordat. Transpirant la meva pròpia por».
[2] «N'estic destrossat... Física i moralment destrossat. Desitjaria poder dormir, almenys, un parell d’hores seguides! No suporto aquesta tortura. Sense indici de pietat, sense besllum de misericòrdia, cada nit em visites en somnis. És l'angúnia de l'expiació, transmutada en consciència!».
[3] «Els anxiolítics prescrits pel psiquiatra no han servit de res. El problema no és dormir. El problema és el remordiment: somiar-te i veure créixer aquest sentiment dolós que neix de la meva pròpia covardia».
Les notes es trobaren disperses a l'interior del tractat Das Unbehagen in der Kultur d'en Sigmund Freud, edició rústica de 1934. La quarta nota estava subjecta amb un clip a la pàgina 78:
[4] «Amor meu... Dorms, aliena, a centímetres del meu patiment. Sé que només és un malson, però ja no puc més! Sóc conscient que cap culpa no pot ser esborrada mitjançant el propi càstic anticipat, però tinc que actuar en conseqüència... o acabaré assassinant-te... igual que a l'inici del maleït somni: copejant el teu crani amb la figura de ceràmica de la tauleta de nit. Perdona'm, estimada... per somiar repetidament la teva mort».
Al llibre, la frase “també podrà sentir-se culpable aquell que no n’hagi fet mal, sinó tan sols reconegui en si la intenció de fer-ho” estava destacada en groc fosforescent.
[1] «La son em venç; però, cada vegada que procuro dormir, s'inicia el mateix malson: ferida de mort, te n'apropes a mi, murmurant que em desitges, amb el cabell enganxat a la cara a causa de la sang resseca. Les mans, que avances en senyal de súplica, també estan ensagnades. Rius. És una rialla sinistra. El terror em desperta. El cor desbordat. Transpirant la meva pròpia por».
[2] «N'estic destrossat... Física i moralment destrossat. Desitjaria poder dormir, almenys, un parell d’hores seguides! No suporto aquesta tortura. Sense indici de pietat, sense besllum de misericòrdia, cada nit em visites en somnis. És l'angúnia de l'expiació, transmutada en consciència!».
[3] «Els anxiolítics prescrits pel psiquiatra no han servit de res. El problema no és dormir. El problema és el remordiment: somiar-te i veure créixer aquest sentiment dolós que neix de la meva pròpia covardia».
Les notes es trobaren disperses a l'interior del tractat Das Unbehagen in der Kultur d'en Sigmund Freud, edició rústica de 1934. La quarta nota estava subjecta amb un clip a la pàgina 78:
[4] «Amor meu... Dorms, aliena, a centímetres del meu patiment. Sé que només és un malson, però ja no puc més! Sóc conscient que cap culpa no pot ser esborrada mitjançant el propi càstic anticipat, però tinc que actuar en conseqüència... o acabaré assassinant-te... igual que a l'inici del maleït somni: copejant el teu crani amb la figura de ceràmica de la tauleta de nit. Perdona'm, estimada... per somiar repetidament la teva mort».
Al llibre, la frase “també podrà sentir-se culpable aquell que no n’hagi fet mal, sinó tan sols reconegui en si la intenció de fer-ho” estava destacada en groc fosforescent.
oO0Oo
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
És sempre la falta anterior a la culpa?
Il·lustració:
"Expiació"
Toni Arencón i Arias
[ Tornar a Pàgina Principal ]
