Preciós meu...
«Odi: Sentiment la intensitat del qual
és proporcional a la passió que ho origina.»
A. Bierce
és proporcional a la passió que ho origina.»
A. Bierce
A M. Alphonse Karr:
Preciós meu: sabia que m’odiaves. I que el teu odi era la conseqüència del despit d'amar-me sense que jo no et correspongués. Les passions que desperto en els homes poden capgirar-se en contra meva. Separats per un fil de seda, l’amor i l’odi fan bategar el món.
Comprenia el teu odi. I com a poetessa, podia justificar el teu menyspreu vers la meva obra. Àdhuc, els roïns comentaris –impropis d’un crític literari de la teva vàlua– referint que no havia rebut el Premi de l’Acadèmia per la qualitat dels meus versos, sinó per la meva perícia cavalcant acadèmics.
I et podia perdonar que fessis pública, com a difamatòria pua verinosa, la llista dels meus amants parisencs a les pàgines de Les Guêpes. Entenia que la maldat que guiava la teva ploma brollava d’un odi visceral, arrelat d’enveja, per no gaudir dels mateixos suposats favors.
Però, com a dona, no podia acceptar que donessis a entendre, amb un malèvol libel, que el fruit del meu ventre procedia d’una llavor diferent a la del meu marit. L’odi genera odi, i m’havies enverinat. Llançada al buit, havia d’acabar amb aquell odi que a res no portava.
Encara no he pogut oblidar la nostra última trobada. Com a cloenda d’aquella desmesurada festa de disfresses, suposo que t’excitava la idea de fer-me’n l’amor amb l’antifaç posat. Era evident que m’havies reconegut, malgrat la màscara; però la teva mirada no mostrava l’odi habitual, sinó que desprenia fascinació i desig.
Jo et mirava els ulls, encesos. Tu, encara contenint-te’n, admiraves els meus pits. Massa tard ja, vas descobrir el ganivet que amagava a la mà.
Això sí, he de reconèixer el teu enginy: conservar el ganivet, com a record d’aquella vetllada apassionada, emmarcat amb una irònica inscripció: «Regalat per Mme. Louise Colet... a la meva esquena», és el millor epíleg per concloure la nostra història d’amor i d’odi.
Preciós meu: sabia que m’odiaves. I que el teu odi era la conseqüència del despit d'amar-me sense que jo no et correspongués. Les passions que desperto en els homes poden capgirar-se en contra meva. Separats per un fil de seda, l’amor i l’odi fan bategar el món.
Comprenia el teu odi. I com a poetessa, podia justificar el teu menyspreu vers la meva obra. Àdhuc, els roïns comentaris –impropis d’un crític literari de la teva vàlua– referint que no havia rebut el Premi de l’Acadèmia per la qualitat dels meus versos, sinó per la meva perícia cavalcant acadèmics.
I et podia perdonar que fessis pública, com a difamatòria pua verinosa, la llista dels meus amants parisencs a les pàgines de Les Guêpes. Entenia que la maldat que guiava la teva ploma brollava d’un odi visceral, arrelat d’enveja, per no gaudir dels mateixos suposats favors.
Però, com a dona, no podia acceptar que donessis a entendre, amb un malèvol libel, que el fruit del meu ventre procedia d’una llavor diferent a la del meu marit. L’odi genera odi, i m’havies enverinat. Llançada al buit, havia d’acabar amb aquell odi que a res no portava.
Encara no he pogut oblidar la nostra última trobada. Com a cloenda d’aquella desmesurada festa de disfresses, suposo que t’excitava la idea de fer-me’n l’amor amb l’antifaç posat. Era evident que m’havies reconegut, malgrat la màscara; però la teva mirada no mostrava l’odi habitual, sinó que desprenia fascinació i desig.
Jo et mirava els ulls, encesos. Tu, encara contenint-te’n, admiraves els meus pits. Massa tard ja, vas descobrir el ganivet que amagava a la mà.
Això sí, he de reconèixer el teu enginy: conservar el ganivet, com a record d’aquella vetllada apassionada, emmarcat amb una irònica inscripció: «Regalat per Mme. Louise Colet... a la meva esquena», és el millor epíleg per concloure la nostra història d’amor i d’odi.
oO0Oo
Toni Arencón Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Preciós meu...
(Epístola fictícia de la poetessa Louise Colet
al novel·lista i periodista Alphonse Karr).
Il·lustració:
"La bella de l'antifaç"
Toni Arencón Arias
"Louise Colet (Marie Alexandre Alophe)"
Louise Révoil de Servanne (Aix-en-Provence, 15 d’agost de 1810 – París, 8 de març, 1876), estava dotada “d’una bellesa enlluernadora i angelical, i d’un talent excepcional per a la poesia”.
"Louise Colet (Les chants des vaincus: poésies nouvelles)"
Esposa del músic Hippolyte-Raymond Colet, la parella s’havia traslladat a París, on Louise va començar a publicar els seus poemes, obtenint l’any 1839 el prestigiós Prix de l’Académie française, dotat amb dos mil francs, per la seva obra “Le musée de Versailles”. Aquest fet, i la seva postura feminista i liberal, va provocar que es guanyés l’enveja d’alguns crítics, en especial d’aquells que no pertanyien al seu cercle d’amics i admiradors.
El 16 de juliol de 1840, la poetessa va clavar un ganivet de cuina, de mànec negre, a l’esquena del periodista Jean-Baptiste Alphonse Karr, enfurismada per l’afirmació, atribuïda a aquest últim, referint que el seu embaràs es devia a «une piqûre de cousin» (picada de mosquit), joc de paraules en relació al cognom del seu amant, el filòsof Victor Cousin.
El 16 de juliol de 1840, la poetessa va clavar un ganivet de cuina, de mànec negre, a l’esquena del periodista Jean-Baptiste Alphonse Karr, enfurismada per l’afirmació, atribuïda a aquest últim, referint que el seu embaràs es devia a «une piqûre de cousin» (picada de mosquit), joc de paraules en relació al cognom del seu amant, el filòsof Victor Cousin.
"Alphonse Karr"
Afortunadament, l’agressió no va tenir conseqüències greus. Alphonse Karr no va posar cap queixa, i demostrant el seu enginy, va conservar el ganivet com a record, emmarcat amb una irònica inscripció:
DONNÉ À ALPHONSE KARR
PAR MADAME LOUISE COLET...
DANS LE DOS.
Henriette-Suzanne, la filla de Louise Colet, va néixer aquell mateix any i ni el seu marit ni el seu amant van assumir la paternitat.
"Louise Colet i la seva filla Henriette (Adèle Grasset)"
Separada de fet de Colet l’any 1843, la seva casa a París (21, Rue de Sèvres), va esdevenir punt de trobada dels més importants escriptors de l’època, una espècie de saló-acadèmia, freqüentat pels contemporanis de la comunitat literària, artística i cultural parisenca, tal que Victor Hugo, Victor Cousin, Charles de Rémusat, Alfred de Vigny, Abel Villemain, Alfred de Musset, Gustave Flaubert, Charles Pierre Baudelaire, Gustave Le Vasseur, Sainte-Beuve, Théodore de Banville...
"Louise Colet (Jean-Jacques Pradier)"
Guanyadora en tres ocasions més del Prix de l’Académie française, era anomenada la “Musa” de la literatura francesa. Va ser l'amant del poeta, dramaturg i novel·lista Alfred Victor de Vigny; del polític i escriptor Abel-François Villemain; del poeta Alfred Louis Charles de Musset (amant també de George Sand) i va mantenir durant deu anys una tempestuosa relació amb l’escriptor Gustave Flaubert (recollida en una fascinant correspondència epistolar), afirmant-se que va ser la inspiradora de la cèlebre novel·la “Madame Bovary”.
"Lettres à Louise Colet (Gustave Flaubert)"
Era tal la importància i el prestigi de Louise que Victor Hugo va escriure amb sorpresa que “sempre havia pensat que Gustave Flaubert no existia”, “que no era més que el pseudònim literari de Louise Colete”, fins que va conèixer l’escriptor en persona.
[ Tornar a Pàgina Principal ]
