No ho entenc...
Jo odiava l'amo vell. L'odiava amb profunda aversió, des que vaig començar a treballar per a ell, amb dotze anys, com a mosso de quadres. L'odiava, veient com dilapidava la seva fortuna —ell, que mai no havia passat gana—; l'odiava pels seus viatges a Europa, envoltat de dones exuberants i gaudint de tots els plaers de la vida. El meu odi era tan visceral, tan intens i exaltat, que cada nit somiava amb la seva mort.
Vaig tenir que esperar molts anys; però, el dia que va morir, no vaig plorar per ell com van fer els altres membres del servei. Al contrari, ho vaig celebrar muntant el seu millor cavall i cridant —boig d'alegria— mentre cavalcava pel bosc. No m'esperava que l'animal refusés saltar aquell tronc... En un instant de certesa, vaig saber que m'havia trencat el coll en la caiguda. Després va arribar la foscor. I la veu poderosa que em va indicar que seguís la llum brillant.
Ho vaig fer. I em vaig trobar de nou a la propietat de l'amo. Allà estava la mansió, els jardins, la granja, les quadres... i ell. Però ja no era vell. Es conservava tal com havia estat setanta anys abans, amb el magnífic posat que tenia quan va guanyar la medalla olímpica de salt d'obstacles.
Sense dir-li res, em vaig encaminar vers les quadres, obeint una força superior a la meva pròpia voluntat. No ho podia entendre. Si aquell lloc era el cel, com podia ser que ell continués gaudint dels plaers de la vida mentre jo havia de continuar al seu servei?
Vaig tornar a sentir la veu profunda: «No t'equivoquis. Aquest és el cel, sí, però és el seu cel, un cel a la seva mida. Et va recollir de l'orfenat i et va proporcionar recer, treball i menjar; encara que sempre va saber que tu no l'apreciaves. Aquest és el seu cel, i al mateix temps, mentre no siguis capaç d'alliberar-te del teu odi, és també... el teu purgatori».
Vaig tenir que esperar molts anys; però, el dia que va morir, no vaig plorar per ell com van fer els altres membres del servei. Al contrari, ho vaig celebrar muntant el seu millor cavall i cridant —boig d'alegria— mentre cavalcava pel bosc. No m'esperava que l'animal refusés saltar aquell tronc... En un instant de certesa, vaig saber que m'havia trencat el coll en la caiguda. Després va arribar la foscor. I la veu poderosa que em va indicar que seguís la llum brillant.
Ho vaig fer. I em vaig trobar de nou a la propietat de l'amo. Allà estava la mansió, els jardins, la granja, les quadres... i ell. Però ja no era vell. Es conservava tal com havia estat setanta anys abans, amb el magnífic posat que tenia quan va guanyar la medalla olímpica de salt d'obstacles.
Sense dir-li res, em vaig encaminar vers les quadres, obeint una força superior a la meva pròpia voluntat. No ho podia entendre. Si aquell lloc era el cel, com podia ser que ell continués gaudint dels plaers de la vida mentre jo havia de continuar al seu servei?
Vaig tornar a sentir la veu profunda: «No t'equivoquis. Aquest és el cel, sí, però és el seu cel, un cel a la seva mida. Et va recollir de l'orfenat i et va proporcionar recer, treball i menjar; encara que sempre va saber que tu no l'apreciaves. Aquest és el seu cel, i al mateix temps, mentre no siguis capaç d'alliberar-te del teu odi, és també... el teu purgatori».
Toni Arencón Arias / CC BY-NC-ND 3.0
No ho entenc...
Il·lustració:
"Odi"
Toni Arencón Arias
[ Tornar a Pàgina Principal ]
