L’essència de la por
No sé si vostès han passat mai una nit dominats per l'angoixa. Els hi explicaré la meva experiència i potser reconsiderin la seva opinió.
En tancar la Clínica Infantil, els administradors em contractaren com a vigilant. Un bon treball: tranquil, descansat... si no fos pels sorolls. «Només és el renou produït per les contraccions estructurals d'un edifici ruïnós», em repetia. Però, per molt que intentava assossegar-me, la por em tenallava el cor.
«Maleït lloc!». Encara revisc els calfreds que sentí en escoltar els passos errants pels ombrívols passadissos deserts, els gemecs en les habitacions abandonades, els udols en els quiròfans clausurats... Envaït pel pànic, en fer-se'n més insistents, decidí fugir. Tant de bo me n'hagués arraconat, esperant l'albada, dedins del despatx de vigilant!
Els viu, reflectits, en creuar per davant de la cristallera de l'antiga sala de jocs. Eren ells: els nens que havien perdut la vida a la clínica. Em miraven, amb els ulls glaucs, immensos, buits de vida, clavats en els meus. El fred em glaçà les venes. Traguí l’arma, disparant fins a buidar el carregador, però les bales travessaven els seus cossos.
«Vine amb nosaltres», digué un d'ells, en to suplicant.
Em comprenen ara? Potser ja entenen la meva situació. L'essència de la por –de la vera por– es el temor d'allò que desconeixem. No puc permetre que enderroquin l'edifici. És pels nens. Sóc el seu custodi. Aquesta circumstància, i perdonin el meu atreviment, m’ha obligat a degollar-los a vostès. No, no tinguin por d'ells. Ara, senyors, ja els coneixen... Ja no els han de témer.
–Tallin! Ha quedat bé! –exclamà el director, deixant de mirar per la càmera, un glatit abans que el terror li gelés el cor en percebre el somriure sardònic de l'actor que feia el paper de vigilant, encara amb el ganivet a la mà, mirant-lo fixament... amb els ulls buits de vida...
Dels talls dels colls dels altres actors, immòbils al terra de l'estudi, brollaven gelatinosos fils de sang.
En tancar la Clínica Infantil, els administradors em contractaren com a vigilant. Un bon treball: tranquil, descansat... si no fos pels sorolls. «Només és el renou produït per les contraccions estructurals d'un edifici ruïnós», em repetia. Però, per molt que intentava assossegar-me, la por em tenallava el cor.
«Maleït lloc!». Encara revisc els calfreds que sentí en escoltar els passos errants pels ombrívols passadissos deserts, els gemecs en les habitacions abandonades, els udols en els quiròfans clausurats... Envaït pel pànic, en fer-se'n més insistents, decidí fugir. Tant de bo me n'hagués arraconat, esperant l'albada, dedins del despatx de vigilant!
Els viu, reflectits, en creuar per davant de la cristallera de l'antiga sala de jocs. Eren ells: els nens que havien perdut la vida a la clínica. Em miraven, amb els ulls glaucs, immensos, buits de vida, clavats en els meus. El fred em glaçà les venes. Traguí l’arma, disparant fins a buidar el carregador, però les bales travessaven els seus cossos.
«Vine amb nosaltres», digué un d'ells, en to suplicant.
Em comprenen ara? Potser ja entenen la meva situació. L'essència de la por –de la vera por– es el temor d'allò que desconeixem. No puc permetre que enderroquin l'edifici. És pels nens. Sóc el seu custodi. Aquesta circumstància, i perdonin el meu atreviment, m’ha obligat a degollar-los a vostès. No, no tinguin por d'ells. Ara, senyors, ja els coneixen... Ja no els han de témer.
oO0Oo
–Tallin! Ha quedat bé! –exclamà el director, deixant de mirar per la càmera, un glatit abans que el terror li gelés el cor en percebre el somriure sardònic de l'actor que feia el paper de vigilant, encara amb el ganivet a la mà, mirant-lo fixament... amb els ulls buits de vida...
Dels talls dels colls dels altres actors, immòbils al terra de l'estudi, brollaven gelatinosos fils de sang.
Toni Arencón Arias / CC BY-NC-ND 3.0
L’essència de la por
Il·lustració:
"L’essència de la por"
Toni Arencón Arias
[ Tornar a Pàgina Principal ]
