Hòstia! Però si són...!
Eren dos quarts de tres de la matinada de dijous. Minuts abans havia fet una radiografia, amb el portàtil, a un pacient ingressat en Cures Intensives –el seu estat no permetia que fos traslladat a la Sala de Radiografia– i esperava que la reveladora em retornés la placa.
Les actuals reveladores de plaques radiogràfiques realitzen tot el procés de forma automàtica, convertint les emulsions impressionades en imatges visibles. La intervenció humana és mínima, limitada a introduir els clixés, anteriorment exposats al feix de raigs X, en la ranura corresponent. Un procés avorrit, però perfecte a nivell tècnic.
Vaig escoltar el so dels rodets interns, en accionar-se, senyal que els líquids reactius ja havien realitzat la seva part del treball. Poc a poc la radiografia es va dipositar sobre el calaix de sortida (m'encanta l'olor que desprenen les radiografies en acabar de revelar-se). La vaig recollir i vaig encendre el negatoscopi, per comprovar si l'exposició havia estat la correcta.
Quan vaig veure la imatge, la mà em va tremolar de manera involuntària. Em vaig dirigir a la Unitat de Cures Intensives i vaig buscar la Cristina, la infermera que m'havia ajudat a girar el pacient per col·locar-li la placa verge sota l'esquena. En mostrar-li la radiografia, a contrallum d’un fluorescent, vaig observar com els seus ulls s’engrandien i obria la boca en un perfecte gest de sorpresa. Estava clar que veia el mateix que jo: en la radiografia es podien observar unes tisores, ubicades a l'interior del pulmó dret!!!
La silueta era totalment definida. No deixava cap mena de dubte: eren unes tisores.
—Has perdut alguna cosa? —li vaig preguntar, amb molta ironia.
—Hòstia! —va exclamar—, però si són les meves tisores!
—Haurem de repetir la radiografia...
—I tant! —va referir, recuperant-se de la sorpresa inicial—, però primer ajuda'm a girar-lo, per retirar les tisores. M’han tingut que caure de la butxaca en moure’l abans... Han d'estar molestant-li, pobre, amb elles entre l'esquena i el llit...
Les actuals reveladores de plaques radiogràfiques realitzen tot el procés de forma automàtica, convertint les emulsions impressionades en imatges visibles. La intervenció humana és mínima, limitada a introduir els clixés, anteriorment exposats al feix de raigs X, en la ranura corresponent. Un procés avorrit, però perfecte a nivell tècnic.
Vaig escoltar el so dels rodets interns, en accionar-se, senyal que els líquids reactius ja havien realitzat la seva part del treball. Poc a poc la radiografia es va dipositar sobre el calaix de sortida (m'encanta l'olor que desprenen les radiografies en acabar de revelar-se). La vaig recollir i vaig encendre el negatoscopi, per comprovar si l'exposició havia estat la correcta.
Quan vaig veure la imatge, la mà em va tremolar de manera involuntària. Em vaig dirigir a la Unitat de Cures Intensives i vaig buscar la Cristina, la infermera que m'havia ajudat a girar el pacient per col·locar-li la placa verge sota l'esquena. En mostrar-li la radiografia, a contrallum d’un fluorescent, vaig observar com els seus ulls s’engrandien i obria la boca en un perfecte gest de sorpresa. Estava clar que veia el mateix que jo: en la radiografia es podien observar unes tisores, ubicades a l'interior del pulmó dret!!!
La silueta era totalment definida. No deixava cap mena de dubte: eren unes tisores.
—Has perdut alguna cosa? —li vaig preguntar, amb molta ironia.
—Hòstia! —va exclamar—, però si són les meves tisores!
—Haurem de repetir la radiografia...
—I tant! —va referir, recuperant-se de la sorpresa inicial—, però primer ajuda'm a girar-lo, per retirar les tisores. M’han tingut que caure de la butxaca en moure’l abans... Han d'estar molestant-li, pobre, amb elles entre l'esquena i el llit...
Toni Arencón i Arias / CC BY-NC-ND 3.0
Hòstia! Però si són...!
Il·lustració:
Toni Arencón i Arias
[ Tornar a Pàgina Principal ]
