Crec que m’estimava...

Crec que m’estimava. Però no ho sé.
Eren temps d’incerteses. Verge,
la platja encara era una platja salvatge.
Cada albada sortia el sol per l’est,
però no sabíem si trobaria ponent.

Crec que m’estimava. I molt.
Però no ho puc assegurar.
Era difícil trobar la senda correcta
entre tantes cruïlles isolades. Disperses,
les estrelles brillaven més que avui.

Crec que m’estimava. Massa i tot.
En els seus ulls jo em fonia.
Trobava la pau en el seu cos. I l’anhel
en el seus llavis. Els focs artificials
eren focs de desig amb un punt de melangia.

Toni Arencón i Arias
«Crec que m’estimava...»

Il·lustració:
"Incertesa"

CC BY-NC-ND 3.0

[ Tornar a Pàgina Principal ]