Els seus versos m'encongiren l'ànima
Els seus versos m'encongiren l'ànima,
deien que fores i que ploraves,
i comentaven un somni
escrit de nit.
Hi ha diferents buits,
el meu és un dolor profund, a l'interior del meu pit,
un buit que em fa pensar en tu.
Sorgeixen en onades les paraules,
s'amunteguen i confonen a la gola,
lluitant per sortir,
trobant els llavis tancats,
finalitzen per la ploma en el paper.
Uns versos d'amor m’encongiren l'ànima...
Fer mal sense desitjar,
ferir fins a l'amarga derrota aliena,
més cruenta perquè veus el dolor
sense sentir la sang que s'escapa de les venes,
i veus la sang sense sentir
l'incommensurable dolor del poeta.
Aquells versos seus m’encongiren l'ànima...
Ningú no pot penetrar en el cor d'una altra persona
fins arribar a conèixer tot el seu ésser.
La bombolla puja fins al cel,
a l'Anaida es tanca la Porta dels Vents.
La ruleta del desamor
s'atura, roman immòbil, quieta.
(Parlen, xiuxiuegen, murmuren...)
Torno a sentir el dolor.
Per què?
Potser, amb els meus prosaics actes,
ferí el poeta.
(I el temps confirmà
que la ferida fou mortal).
Gener, 2010
Els seus versos m'encongiren l'ànima
