Llibre col·lectiu de contes escrit per nens i nenes, entre 8 i 13 anys, que publiquen al web Relats en Català. Ha estat una iniciativa de la Núria Gausachs (nuriagau a RC) amb el suport de la Montse Assens (mar a RC), la Xus (mjesus a RC) -portada-, en Ramon Navarro Bonet (rnbonet a RC) -il·lustracions del llibre- i la Pilar Campmany (brins a RC) -revisió del pròleg-.
Pròleg del llibre
Per una persona com jo, que he començat a escriure en la quarta dècada de la vida, no puc fer altra cosa que sorprendre’m quan veig com els nens escriuen per plaer; els petits nens escriptors: aquells que s’imaginen una història i tenen el desig d’escriure-la, o copsen un sentiment especial i volen fer poesia. Resto meravellada d’una afició que es desenvolupa en una edat tan precoç, i intento fer l’esforç d’entendre quin factor ha estat el més important: ¿és quelcom genètic, potser? ¿és ambiental, han vist de sempre que els pares escrivien i els han volgut imitar? No sabria respondre i penso que trobaríem exemples que donarien suport a cada un dels supòsits, i altres que hi anirien en contra. Un misteri, doncs, que no resoldrem pas aquí.
El cas és que en aquest petit grup de nens de Relats en Català, un web lliure d’escriptors en llengua Catalana, no hi són pas tots els que publiquen a la pàgina; amb més de quatre mil autors, trobar els petits escriptors és una tasca àrdua i laboriosa. Però de ben segur aquesta representació minsa és reflex de la gran afició a escriure del país, de l’amor a les lletres, la imaginació i la literatura, i del gran potencial cultural de la nostra nació.
Com a mare d’un nen que escriu de tant en tant, la meva comesa és respectar aquest fet, valorar-ho i tenir cura de la seva elecció, que ha estat lliure, sense empènyer, tan sols estimular la seva ja declarada afició. Mai no s’ha d’imposar l’escriptura, a part dels treballs escolars, com tampoc és bo obligar a llegir un tipus de llibres diferents als que al nen prefereix. Els podem fer recomanacions, podem ajudar-los, proporcionar-los les eines adients, però no corregir en excés els seus textos, ni canviar les seves històries. El que escriuen és només d’ells, un exercici de llibertat i d’expressió íntim i personal, on la nostra aportació hauria de ser anecdòtica.
En una ocasió vaig sentir explicar a la Maria Barbal que els seus llibres es porten entre ells més de vint-i-cinc anys, i que ella no era la mateixa en aquells moments que quan va escriure el primer; havia anat creixent amb ells. És possible que quan passin els anys i es nostres fills llegeixin el que ara han escrit no es reconeguin, però els hi haurem de recordar que ho van crear ells i nosaltres tan sols hi vam posar els mitjans perquè ho poguessin fer.
Gaudiu, doncs, de les històries que els petits relataires ens expliquen!
Empar Sáez (Xantalam)
Si estàs interessat en el llibre, el dia de Sant Jordi el trobaràs a la parada que l’Associació de Relataires en Català té ubicada a Barcelona: Rambla Catalunya 12, entre plaça Catalunya i Gran Via. També hi descobriràs altres llibres escrits per Relataires, podràs remenar i escollir!
Pròleg del llibre
Per una persona com jo, que he començat a escriure en la quarta dècada de la vida, no puc fer altra cosa que sorprendre’m quan veig com els nens escriuen per plaer; els petits nens escriptors: aquells que s’imaginen una història i tenen el desig d’escriure-la, o copsen un sentiment especial i volen fer poesia. Resto meravellada d’una afició que es desenvolupa en una edat tan precoç, i intento fer l’esforç d’entendre quin factor ha estat el més important: ¿és quelcom genètic, potser? ¿és ambiental, han vist de sempre que els pares escrivien i els han volgut imitar? No sabria respondre i penso que trobaríem exemples que donarien suport a cada un dels supòsits, i altres que hi anirien en contra. Un misteri, doncs, que no resoldrem pas aquí.
El cas és que en aquest petit grup de nens de Relats en Català, un web lliure d’escriptors en llengua Catalana, no hi són pas tots els que publiquen a la pàgina; amb més de quatre mil autors, trobar els petits escriptors és una tasca àrdua i laboriosa. Però de ben segur aquesta representació minsa és reflex de la gran afició a escriure del país, de l’amor a les lletres, la imaginació i la literatura, i del gran potencial cultural de la nostra nació.
Com a mare d’un nen que escriu de tant en tant, la meva comesa és respectar aquest fet, valorar-ho i tenir cura de la seva elecció, que ha estat lliure, sense empènyer, tan sols estimular la seva ja declarada afició. Mai no s’ha d’imposar l’escriptura, a part dels treballs escolars, com tampoc és bo obligar a llegir un tipus de llibres diferents als que al nen prefereix. Els podem fer recomanacions, podem ajudar-los, proporcionar-los les eines adients, però no corregir en excés els seus textos, ni canviar les seves històries. El que escriuen és només d’ells, un exercici de llibertat i d’expressió íntim i personal, on la nostra aportació hauria de ser anecdòtica.
En una ocasió vaig sentir explicar a la Maria Barbal que els seus llibres es porten entre ells més de vint-i-cinc anys, i que ella no era la mateixa en aquells moments que quan va escriure el primer; havia anat creixent amb ells. És possible que quan passin els anys i es nostres fills llegeixin el que ara han escrit no es reconeguin, però els hi haurem de recordar que ho van crear ells i nosaltres tan sols hi vam posar els mitjans perquè ho poguessin fer.
Gaudiu, doncs, de les històries que els petits relataires ens expliquen!
Empar Sáez (Xantalam)
Si estàs interessat en el llibre, el dia de Sant Jordi el trobaràs a la parada que l’Associació de Relataires en Català té ubicada a Barcelona: Rambla Catalunya 12, entre plaça Catalunya i Gran Via. També hi descobriràs altres llibres escrits per Relataires, podràs remenar i escollir!
