Cançó de tempesta
És la pleamar, emparant-se en la foscor de la nit d’un esguard
malèvol. Preguen, pregàries d’espurna, els mariners; i a la vila,
les dones s’encomanen a la llum ballarina dels ciris de l’església.
Que tornin els homes. Que tornin, sans i estalvis, els homes d’argila.
Vigília. La mar arranca bocins de pell de les roques i els arrossega,
mossegats i desfets, dipositant-los als peus de falesa dispersa
de la blanca cala. És polsina. Plou. El gregal dibuixa tatuatges
de sorra i d’escuma i de llavis en flor de marinada.
I, adés, sóc l’absència... Per un instant d’eternitat,
prometo: no causaré dol. De ningú seré. De cap instant definitiu.
De cap dolor sofert entre silencis. De cap llàgrima vessada.
De cap brot d’escuma, orfe de mar, entre la sorra.
Una fulla de navalla, feta d'acer molt trempat, talla l’albada. L’avi
repara la xarxa. Bufa, innocent i suau, el llebeig.
I és blanca i blava, la mar. Sobre l’arena de la platja,
dispersos, bocins de pell. I a les roques,
[ més enllà del far, del cel i de la immensitat del temps ]
cicatrius que el vent llepa. La mar és blanca
i blava. Blava i blanca. Sura
una rosa vermella en la distància, jugant entre les ones.
Toni Arencón Arias
«Cançó de tempesta»
Finalista
XII Certamen de Poesia Breu
Esplai d'Olot - Obra Social "la Caixa"
Olot, 19 de febrer de 2012
A la premsa:
El Punt Avui
[ Tornar a Pàgina Principal ]