[ tast poètic ]

Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Safe Creative #1003265843626


responc a la crida (Toni Arencón i Arias)

responc a la crida


Sentint WHAT'S GOING ON, d'en Marvin Gaye,
i en resposta a la crida
de l'amiga i poetessa Mariona Lorente (gypsy).

Oh! Què està passant?
Les torres cremen, el núvol de cendra cobreix l'illa.
M’extremeixo, deslligant la tovallola,
i el món s'estremeix, assegut, davant la televisió.
Cada minut, cada segon, moren nens, allà i aquí.
Gran invent: la cèl·lula fotoelèctica!
Els nens moren, amb les costelles marcades
de fam i la pell transparent. Els voltors estan a prop.
Què som? Els "humans" ... Què som?
La tauleta de nit del sol s’ha fos.
Milions de monedes daurades i argentades, les del César,
intercanviades per canons fumejants, definitivament.
Els arbres, castrats (maons i ciment, argamassa inert).
Cridem! Tots, però cridem! Sols, però cridem! Hi ha esperança.
Entre el foc i la ruïna, entre la desigualtat i la misèria.
Precaució: no hi ha vacunes per a tots, estan
amagades en l'estoc de les farmàcies.
(no hi ha vacunes gratuïtes per a tots, ja no).
He tingut un somni (altres ho van somiar abans):
des dels confins de l'univers, algú alça el peu, decidit
a aixafar el nostre miserable formiguer, fet de fang i de sang.
Mare, pare, germans: responc a la crida. Tinc una cita.
Com a poeta viu, i latent, d'avui, d'ara, a prop de la mar,
amb el cor adolorit i les llàgrimes que afloren,
m’empasso l’aiguardent d’un glop,
i responc a la crida: avui escric.

[ Tornar a l'índex ]


Dona
(Sonet de denúncia horitzontal en versos infinitesimals)


Quatre voltes de clau, habitades d'engany, caminen arbitràries per la ciutat polsegosa i simètica,
a través de la boirina enamorada i solitària, de perdurable afany, d'una mar en decadència.
Tot és silenci: els despits, l'abstracció, la cendra sagrada, l'esforç, la nit i la presència
desastrada en besllum de rom embriagat, de violeta de genciana, de mel de pa i d'esperit d'absenta.

Sobre la barana de l'oblit -i de la inèrcia mercenària- gaudeix del dol de morir desperta.
Si tanca els ulls, els blaus del cos i els morats de l'ànima, marquen el foc de l'evidència.
No sap cripdar. No pot volar. Té plom als peus. Si volgués marxar, despertaria la bèstia.
En cas de fatiga tremolosa, esclat de dol de febre impia, trenca l'esquema a cops d'empenta.

I, sense ser, és ésser necessari d'un necesser falsificat, de fracàs atresorat i de mirada de latència.
Per si de cas, en el silenci posterior als crits callats, deixa la porta de casa ben oberta.
I tanca les finestres. Fragment d'amor. Redol de clot. Brollador de llàgrimes i d'absència.

Escorxada de denúncia silent i d'agra marinada, abraçada al monstre de l'alè de menta.
El dolor s'ofega amb un tall abatut i previsible d'una escolada renegada de demència.
Hi ha dones que tenen per infern, sense morir, morir a diari en una illa deserta.

***

Menció d'Honor - Viola d'Or
Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta
2011

[ Tornar a l'índex ]


Ferides


Malgrat la vista cansada,
puc recosir les ferides de la carn,
amb punts de seda paral·lels
i una agulla corba, triangular i atraumàtica.

Encara, sense que el pols em tremoli
(i una correcta aproximació), aconsegueixo
que no quedi cap cicatriu visible.

Malauradament, malgrat l'experiència i l'ofici,
no sóc capaç de recompondre les ferides de l'ànima.
Em faria falta un postgrau intensiu en ciències humanes,
una agulla de pal·ladi i un rodet de fil d'acer inoxidable.

Així, ja ho veus, només em queda mirar-te als ulls
agafar-te de les mans, apropar-me a tu
i cobrir les ferides amb un apòsit
                      humit, estèril i invisible
[ esperant que cicatritzin per segona intenció ]

[ Tornar a l'índex ]


Lligat? No cal


Lligat? No cal.
Brollant de les entranyes
vaig ser capturat per confiat.
Amb mi, l'ànima en trànsit va morir
en la distància benefactora indiscreta.
Ebri d'harmonia va quedar l'àngel tutelar
del desvari, clausurada la ruta
oculta, sentint el vent,
ventant el sento.

Lligat? No cal.
Amb delit continu, oferint la meva sang
d'home indígena, indigent, introvertit.
De pell morena i ulls dolços, diuen,
els entesos en ulls i pells indiferents.
D'esquena doblegada al matí
i que s'adreça al sòl d'aquesta terra
d'ombra i laments...
...i cossos desatesos.

[ Tornar a l'índex ]


I, en desprendre’m...


I, en desprendre’m del meu cos, i marxar, i dir l'adéu
–d'una manera que espero no definitiva–
et lliuraré tot allò que avui ha estat
                                   la meva essència,
com el cor poderós, palpitant per la vida,
o la mirada immensa,
o la pell que ara mateix acaricio...
i, potser, compartiré el teu goig i la teva pròpia intensitat.

***

Poemes per a la Marató 2011

[ Tornar a l'índex ]


[ Textures ]


En el seu aspecte
Guardava la redacció que van fer
D'ella [abans]
          d'escriure-la.

[la tinta]

Brollava en forma de llàgrimes pures
I ocasos pàl·lids.

[blaus]

I en l'espiral del fum
De la cigarreta encesa
Va descobrir la figura sinuosa
          De si mateixa.

[El·lipses]

Prenia cafè.

[negre]

Prenia cafè negre molt carregat
I esclatava de riure.
          [ahir era ella]

Si la vas conèixer, mai no oblidaràs
El seu cabell negre.

Els seus ulls negres.

[ Tornar a l'índex ]


Cor de poeta


En un món homogeni de formes indeterminades,
l'existència efímera
es transforma en compulsiu dolor en el cor dels poetes
que teixeixen paraules,
gravant fràgils poemes sobre murs d'acer,
presoners d'un temps accelerat
guardians de l'alba boirosa i l'ocàs tenebrós.

Impossibilitats de veure, persisteixen en mirar,
incongruent insistència (sentir),
perspectiva amagada del verb estimar.

Amb l'essència de la individualitat
perceben
l'aroma de la rosa al jardí de roses.
Primerenca consciència d'un destí literari incert,
un camí de sentiments, de soledat, d'emocions,
de versos amagats,
repetint que han perdut, només,
la clara percepció de la utilitat del temps.

[ Tornar a l'índex ]


Enyorança


Regirem l’obra juganera que flueix
i trenquem el ritme fosc de la memòria.
Ara és capvespre d’espígol
i guspireig d’arrel i planys de platja daurada.
I ritme. I so. Del vell recer d’adolescent
temorós del sentit. Capvespre de boira,
les músiques cessen i els llums de ciutat
s’apaguen. S’amaguen els vents,
de llarga abraçada immortal,
amb un alè d’esgarrifança.
Perquè amem amb claredat de lluna.
I d’enyorança. I som amats a cau d’orella.

Mar endins
s’adormen les onades. Més ençà,
perpetuant pensaments i bateig de turment,
estrenyem empremtes de pedrís
en la pell de l’om de la ribera.

Ara
sóc el silenci
que amaga mentides.

[ Tornar a l'índex ]


Aquí estem, el meu dolor i jo


Aquí estem        [ el meu dolor i jo ]
             tolerant-nos l’un a l’altre,
drets a la sala d’espera de l’instant i la incertesa,
compartint el mateix cos, cada dia, de tu a tu,
             en la proximitat i en la distància.
Lluita inhòspita. Cadascú fa servir les seves armes.
             Com un animal que desperta,
quan s’enrabia, m’arreplega amb fiblades
i en defenso prement ben fort les dents fins les arrels.

                   Aquí estem.
El meu dolor i jo.        Sense mirar-nos als ulls.
             Com una migdiada sufocada.
Com ferides obertes en clarividència precipitada
             de sorra i de ciment.

Si l’ignoro, es fa present. És murri. És punyent.
Li agrada entretenir-se amb estels calidoscopis.
Impassible. Juga amb el temps i amb les vidrieres
                               de colors.
I amb la mar i amb l’amor.        El meu dolor
                         i jo. Aquí estem.
Amb soledat sóc seu. Terra cremada. Tremolo
             de soledat. Conjurat
i empolsegat, gravitant i repudiat, perdut en el desig
                   de perdre’l.

Hi ha moments de derrota,
                   exhaust i sense forces,
que busco consol en les paraules.
             Són bona companyia
       [ els versos dels poetes ]
i apaivago la seva presència
       amb l’aigua cristal·lina d’estrofes silencioses.

Respiro a fons. Malgrat tot, guanyo batalles.
En somriure, el transformo en un fantasma.
                                     I gemega.
Quan s’encalma s’amaga en un pou sord,
       estèril, sense llums i sense llàgrimes.
Tinc set.        La bèstia calla        [ o dormita ]
                               Avui no hi és.
L’albada inflama d’atzurs l’esperança. Avui no hi és.
M’incorporo i estiro els braços ben oberts.
                   Avui no hi és.
Aquí estic, jo. I només jo. Sí, jo, tant sols jo
                                     només...
             Avui no hi és.
Avui sóc jo.

***
Menció d'Honor
Premi de Poesia Pepi Pagès
2011

[ Tornar a l'índex ]


Jo et donaré...


No et donaré la terra que no tinc.
...ni el batec del cel en què crec i que no crec.
               ... ni cap mena de gemec...
Ni la mar que anhelo, no et donaré...........
ni els silencis, ni el dolor, ni el menyspreu...
               ni espurnes al vent de tramuntana
                              no... no et donaré.

No et donaré penyores d’il·lusions en moviment,
ni despulles irades polsegoses d’embolcalls.
               No et donaré falses esperances.
Ni mentides. Ni fugides de tinta evanescent.
No et giraré l’esquena. Ni clavaré les ungles
               en la neu.
No seré racó de defallença. Ni seré absència
[ de capvespre ]      No seré distància.
               No et posaré cadenes.

No et donaré, amor meu, en la carena,
                              la terra que no tinc.
Ni el blau de mar que tant i tant anhelo....
... ni el batec del cel en què crec i que no crec.

I a l’albada, arribant la primavera...
[ perseverant en la innocència
abans de caure ingràvid d’aigua trèmula ]
     jo et donaré...
               ...un remolí de goig entre rialles
               ...i un brot d’espígol ...i un brot de gessamí...

No et donaré la terra que no tinc....
          ...jo et donaré...
la meva esquena, que no es doblega per l’esforç...
          ... i les fibres poderoses dels meus braços,
          i la menta dels meus versos ja dispersos...
[ encís d’un dol sense dolor un punt malmès ]
          ...jo et donaré...

***

Recital d'imatges i poesia per la discapacitat
"Les nostres mirades... les vostres paraules"
El Prat de Llobregat
2011

[ Tornar a l'índex ]


Esclavatge


[ Hi ha tantes
formes
d'esclavatge
com a formes d'esclavitzar
]

* * *

L'altre dia, al meu amo,
el doctor li va dir que patia un tumor.
Es va posar furiós, el meu amo,
i va començar a donar cops de puny
als mobles, trencant el mil·lenari gerro xinès.
Desprès, plorant, va exclamar
que no era just, i preguntava en veu alta
que perquè li havia de passar a ell
i no a qualsevol de nosaltres.

Jo no vull cap mal al meu amo.
No sé perquè ell va referir allò.

[ Tornar a l'índex ]


Lament


No he mort ahir.
He mort aquesta tarda,
en trencar-se les cordes del violí
i sentir el dol de la guitarra.

Lament de sons.
No he mort ahir.
He mort aquesta tarda.

[ Tornar a l'índex ]


Gueule de Bois
(La Buveuse)


"En la mateixa taula d'ahir
una antiga faula
sota el cel gris de París."


Dibuixes la meva eterna amargor
en l'esbós inalterable d'el groc cinabri.
Em fas immortal
amb la sang diluïda per glops d'absenta
o conyac... o vi, diuen que és vi,
però té un estrany color violeta.
Adés, morat, pels hematomes de la vida.

Un got sense fons. Un brut got.
Sense transparència. Transita
la meva existència.
No cal sentir compassió.
No he demanat compassió.
He escollit. He gaudit. He estimat.
Escullo. Gaudeixo. Estimo.
Espremeré fins a la darrera gota
d'ambrosia. Seré, per sempre més, eterna.

Oi que em faràs per sempre més eterna?
Que no veus
el rictus de la meva boca
dibuixant l'última acrobàcia?
Que no has provat mai
aquesta essència meva
d'ametlles i sabó de Marsella?

Sense pinzells,
centímetre a centímetre,
amb els dits tacats de pintura a l'oli
potser, aquesta nit inacabable,
Henri Marie Raymond,
seré jo qui et pinti a tu,
estimat.

[ Tornar a l'índex ]


I de la vida...


Si tingués més temps per escriure, amb lent fluir,
t’escriuria
una cançó d'amor, tendra i ferotge
(amarada dels replecs de les carícies),
contagiada per la màgia de la música, de la dansa
i de la vida.

Si tingués més temps, i el do generós de la poesia,
t’escriuria,
obrint camí entre les ruïnes frívoles de la lírica
entrellaçant les paraules incertes amb besades,
beneint el patiment dels noms vibrants de la mirada
i de la vida.

Si tingués el do i la suficient saviesa adquirida,
t’escriuria,
per explicar-te quant i quant i quant (i quant) t’estimo
i uns altres amants (quan jo ja no hi estigués)
recitarien els mateixos versos, joiosos de l’amor
i de la vida.

Si tingués saviesa i gaudís de la modèstia innata,
t’escriuria,
amb tinta, amb sang o amb grafit sobre cotó,
amb l’energia del jovent i la prudència del retorn expert,
paràgrafs desgavellats, farcits de melmelada i de carícies
i de la vida.

Si no et tingués i estiguessis lluny, fora d'abast,
t’escriuria
aquest poema. Però estàs aquí, i jo no tinc temps per escriure't
(ni el do ni la saviesa ni la modèstia ni la prudència), i prefereixo
romandre abraçat al teu cos, a trenc de pell, gaudint del teu amor
i de la vida.

***

Primer Premi
XX Concurs de Poesia de Tordera
2010

[ Tornar a l'índex ]


Un poema escrit a mitja llum


Un poema escrit a mitja llum,
inspirat en la dolçor del teu somriure,
aquest somriure que em provoca goig de viure,
aquest goig que em fa escriure per a tu.

[ Tornar a l'índex ]


Per a tu, un poema cada nit


Per a tu,
un poema cada nit d'hivern.
O cent, o setze, o quatre, o tres...
No cal escriure'ls,
només, amb somniar-los, basta.

Emparat
per la vànova d'estels fulgents
dels teus cabells.
Sorprès, agradablement sorprès,
per la calor que neix de les entranyes.

Per a tu, versos d'amor plegats,
recitats suaument a cau d'orella;
expressats
amb els mots més tendres,
que acaronin el teu cos sense desmai,
lentament, hàbilment,
humitejant i sense pausa.

Per a tu, un poema cada nit,
protegits del fred d'aquest hivern
sota una tenda de campanya,
fabricada amb petons de cotó hidròfil
i carícies d'esperit de llana.

Per a tu, sí, i només per a tu,
vida,
un poema cada nit d'hivern.

[ Tornar a l'índex ]


Sessió introductòria de poesia elemental


Ebri de paraules, s’estremeix pel teu record
[ al marge incert dels núvols rondinaires de cotó ]
mentre es dormen a l’albada les costures de sabó
i escriu una sessió introductòria d’un poema d’amor
                           ...alhora vespre.

Bullint la inspiració! Enfilall. Arriba la febrada!
[ mosaic fugitiu que aleteja una eterna cançó ]
La ploma s’escapa i els mots en possessió!
Lamenta la diadema de tenebra i espera la besada
                           ...alhora verge.

Un xic de vent, de sobte, reflectari miratge de claror
[ a cor obert, qui sap, exhalat de terra mullada ]
la nit immensa i eterna com la teva mirada
et pensa en l’absència magnètica del dolor
                           ...alhora ferma.

No té remei, és un poeta, signa amb somriures
[ després de tot, compartim la mateixa llesca ]
En lloc de sang, per les seves venes, tinta fresca.
Amb la ma tremolosa, troba el secret del goig de viure
                           ...alhora tendre.

***

Segon Premi
XV Certamen Poètic de Palafrugell
2011

[ Tornar a l'índex ]


De la viola cinturada del teu cos...


Embolcat
en la perpètua foscor dels meus pecats,
només trencada
pel tremolor argentat de les estrelles,
aquesta nit, de carícies i besades, puc extreure,
de la teva esquena de viola vernissada,
les notes d'un cànon sublim i celestial, ardent,
somiat en la deriva del furor d'aquest silenci.

Convulsaré, desviació angulada,
el teu ésser sota l’arc executor,
des del teu solc posterior,
de mosaic i abisme gaudinià,
fins a la pell del coll de la fusada,
darrere les orelles.
Acariciaré les cordes de trena de fibra natural.
Et mostraré com ets: impúdica,
invisible, oscil·lant... delectant...
Com les ales de l'àngel que vàrem veure, desfullades
al crepuscle, una nit de Primavera.

Et tancaré, presonera
de la meva abraçada el·líptica. Descobriré
la màgia de la teva pell de vellut. Descobriré
la teva geografia. Penetraré
en les valls més amagades. Desintegraré
l'esforç entre les mans. Sentiràs
el goig als llavis assaborint
els secrets del sons i dels plaers eflorescents.
Despertarà la teva set salada. Abrupta.
Serà com la mar. Serà com les onades.
Serà com la pluja esquitxant la primavera.
Serà un brunzit sedós, flanquejant
els plecs del sentit
sobre la caixa de ressonància de l’ànima encoberta.
Olor de nit fosca, humida i tendra,
d'obertures estimades i amassades,
sense prominències òssies, tota carn fugitiva,
sense espines. Olor a albada lúbrica,
a rosada, a gessamí i a cançó de vent naixent.
Olor de ritual mediterrani. Sabràs a parèntesi
i a tumult. A barra harmònica. Sabràs convulsiva
i acoblada. Sabràs recíproca i fluctuant.
Sabràs captiva i impulsiva. Sabràs.

Ex
tR
au

...
dE
La
vIo
lA
cinturada del teu
cos, les notes d’un cànon
sublim i celestial. Straccato en
quatre cordes. Els músculs tensos.
La postura exacta. Arc de llengua i
got de rom de melasses de sucre
de canya brava cubana. De ràbia
repetida, refregaré les cordes
i dessagnaré la barbada. Com jo et
tocaré, amada meva, ja mai
ningú no sabrà tocar-te.
Els teus pits, d'alabastre,
oscil·laran, s’inflaran de música, els
mugrons, brollaran. Devoraré el teu
ésser, ja fos entre els llençols. Veuré
la teva ànima amagada, sota la efa dels
teus glutis. Miscel·lània. Sota el remelic
perfecte del teu ventre, cridaran les teves
entranyes subterrànies, destrossant les
sordines, demanant cobrir d'amor urgent
el buit orfe i vagabund de l’arabesc
lasciu. Origen del món i del meu
món. Temple estradiolat.
Infern i Cel.

Serà el moment, serà el turment,
la meva elevació superarà la teva.
Pizzicato, el punt vermell vibrant,
anhelant i anhelat. Transformat en un llampec
de sexe ardent i de terra esquerdada. Volcà de foc,
agraït i agraint. Eriçada, retòrica,
la taronja dolça de la pell.

Extrauré vibratos del teu cos de viola de luthier,
de la teva esquena de violí d’Amati,
del teu solc de violoncel Stradivari,
de la teva espina de contrabaix Stainer,
de les teves cuixes de Viola d'amore
i de les teves corbes de viola d'arc de Mirecourt.

Cavalcaré. T’abrasaré, barroc,
amb barba zíngara de deu dies de castedat.
Tremolaràs. T’estiraràs, metàl·lica.
Descendiràs. Pujaràs, tensiva. T’encendràs, encara més.
Perduraràs. Cridaràs a veu de crit,
exclamaràs,
un gemec definitiu, clavant les ungles
als palmells estigma de les mans
(per no fer-ho sobre les meves espatlles...
sobre la meva esquena...
sobre el meu clatell...)

Jurant un goig de delit. De injúria i de poema.
De lliurament. De riallada encadenada,
grotesca, feliç i continguda amb les mans. Amagada,
com la lluna, avergonyida i humida per l’excés,
encesa i excitada,
mirant-nos de reüll, des del cel;
i que t’acompanyarà després,
en silenciar-se el cànon dels meus somnis
en una cançó de bressol, mentre jo, encara,
acaricio, estimulat i mandrós, rabiós i ardent,
el solc tendre que descansa.

[ Tornar a l'índex ]


Encadenada


"Trena de seda,
a contracor trenada".
Una paraula.

Una paraula:
Què saps de què rodola
l'endevinalla?

L'endevinalla,
si no saps resoldre-la
pagues penyora!

Pagues penyora:
Sí, comfessa't o besa'm.
Tu decideixes.

Tu decideixes
si l'ànima em trenques.
Temuda espera!

Temuda espera!
La nit! El temps que passa!
Lo cor batega!

Lo cor batega.
Ai! Ja tens la resposta?
-Desbaratada!

[ Tornar a l'índex ]


De llum un llamp que encegà els meus ulls


De llum un llamp que encegà els meus ulls
m'arrossegà al bell mig d'un jardí perdut.
Voldria tant no haver-me’n resistit!
Em portava fins a tu!

Arribà la foscor i entre tenebres
olorava l’aroma embriagador del gessamí,
sentí un murmuri, obrí els ulls, allà et veié,
no ho podia creure, m’esperaves a mi!

Em miraves com es miren els amants,
sense adonar-me'n, lentament, em vaig apropar,
i un cop davant teu, enamorat,
jo et vaig besar!

Tantes nits en aquell bes he pensat,
aquell petó, tantes vegades he recordat,
que algun dia potser arribi a oblidar
que, en aquell instant efímer, em vaig despertar!

---oo---

Escrit de la meva pròpia mà,
amb la vella ploma, sobre blanc paper,
naixent dolorosament
en el més profund del meu indigne ser,
doncs no tinc res més que donar-te’n,
res a oferir-te’n, que aquest dolç bes,
discret, segellat només per a tu,
amagat en aquest vers.

[ Tornar a l'índex ]


Em pregunto qui seràs


A fora no hi ha llum. Neva.
Em pertorben les tenebres de la nit enfosquida.
M'assalten els fantasmes de la realitat propera.
I em pregunto qui seràs.

Qui m'acotxarà les nits d'hivern?
Qui es despertarà al meu costat?
Qui en mesurarà la febre estant malalt?
Qui em vetllarà de nit despert?

Quins llavis besaré en tornar?
Qui serà còmplice fidel?
Qui em calmarà la set, la gana, la passió?
Qui serà llenya en la meva llar?

Amb qui riuré? Amb qui cantaré?
Amb qui patiré? Amb qui somniaré?
A qui enyoraré? Per qui em preocuparé?
Qui es despertarà a l'alba al meu costat?

Qui m'estimarà?

Explora'm!
Sóc real.
Vull conquerir-te i ser conquerit.
Fes-ho amb destresa, sense pors,
fins arribar al límit de l'horitzó.
Vius en mi. Estàs amb mi.
En els meus somnis màgics
de dolç desconcert.

A fora no hi ha llum.
Em pertorben les tenebres de la nit enfosquida.
M'assalten els fantasmes de la realitat propera.
Em pregunto qui seràs.
Em pregunto quan vindràs.

[ Tornar a l'índex ]


Alors, c'est vrai, tu t'en vas


Aquest era jo, ahir, avui, ara....
Era jo, sóc jo, dispers entre la sorra,
fos entre la boira, humiliat,
buscant un refugi permanent,
o una sendera, o un port d’ancoratge, perdut
entre les arrels del passat i el rebrot futur.

El dia flueix com un mantell d’estels, veig
en els teus ulls un immens sofriment.
La tristesa entre les pedres blanques.
El no-res del comportament incomprensible.

He vessat llàgrimes en escriure aquestes paraules.
És com si algú apagués la llum del cel
i xuclés les aigües del nostre mar etern.

Alors c’est vrai, tu t’en vas.
Still. Callada. Sense una paraula.
Sans un mot de plus. Without a word.
Sosego. Tawel. Ddweud dim byd.
Silenzio. Senza dire nulla.
Sense un comiat. A10.
Sense una paraula de més.
Alors, c’est vrai. Avui
tu te’n vas. Llavors, és cert.

[ Tornar a l'índex ]


No em fallis a l’alba, vida meva!


Dorms, estimada.
Quin goig de somniar
els teus somnis!

Avui,
quan tots els detalls em recorden a tu
i, en mirar-me al mirall, m’adono
que no puc estar-hi sol,
penso...

Únicament
ens han donat una vida
i una ocasió per gaudir
l'un al costat de l'altre.

Tinc febre, sento fred,
mil arrugues a la cara
i els ulls tan profunds
que no els reconec com meus.

Tot el meu jo et necessita.

El front em crema,
encès,
i sento fred.
No em fallis a l’alba, vida meva!

[ Tornar a l'índex ]


Crec que m’estimava...


Crec que m’estimava. Però no ho sé.
Eren temps d’incerteses. Verge,
la platja encara era una platja salvatge.
Cada albada sortia el sol per l’est,
però no sabíem si trobaria ponent.

Crec que m’estimava. I molt.
Però no ho puc assegurar.
Era difícil trobar la senda correcta
entre tantes cruïlles isolades. Disperses,
les estrelles brillaven més que avui.

Crec que m’estimava. Massa i tot.
En els seus ulls jo em fonia.
Trobava la pau en el seu cos. I l’anhel
en el seus llavis. Els focs artificials
eren focs de desig amb un punt de melangia.

[ Tornar a l'índex ]


Ens van tallar d’arrel


          Juliol, 1936

            N’érem joves i ens van tallar d’arrel....
Ens van tallar d’arrel al bell punt del migdia.

      A l’hora de l’àngel, amb llàgrimes als ulls,
acomiadant-me d’ell amb carícies obsessives.
El lloc? Cantonada del Duc amb la Portaferrissa.
                                                            Barcelona.
........a l’hora de l’àngel, amb llàgrimes als ulls.....

Es va marxar amb foc de pàtria i horitzons
                                                sense somriures
Sense entendre d’honradeses ni queviures. A fora
     [ queia ]                                       Juliol.
                                   I es va aquietar la mar.

No el vaig tornar a veure. No l’he tornat a veure
                                               I era ma vida!

      Jo encara duia trenes......      A fora, queia
                                                            J
                                                            u
                                                            l
                                                            i
                                                            o
                                                            l

No puc dir que em recordi dels seus ulls
               a totes hores...          ni dia rere dia........
  Ja sóc massa gran          [el temps ha fet estralls ]
no seria veritat i amb agulles d’or ja no jugaria.
              Ni amb aurores estrictes
                            ni amb fondàries de mentides.

Però  [ alguna tarda incerta ]  m’assalta l’incertesa
          per alguna escletxa del vel de la memòria.
I una punxada de dolor al bell mig del cor, i un neguit...
I una cançó que em commou, per la finestra,
                                    penetra a dolls.
I en veu callada pronuncio.......     el seu nom...
                                ...i recito un vers...

         N’érem joves i ens van tallar d’arrel...
Ens van tallar d’arrel al bell punt del migdia.


***

Primer Premi
XVIII Certamen de Poesia i Pintura "Alba Estiu"
2011

[ Tornar a l'índex ]


Els seus versos m'encongiren l'ànima


Els seus versos m'encongiren l'ànima,
deien que fores i que ploraves,
i comentaven un somni
escrit de nit.

Hi ha diferents buits,
el meu és un dolor profund, a l'interior del meu pit,
un buit que em fa pensar en tu.

Sorgeixen en onades les paraules,
s'amunteguen i confonen a la gola,
lluitant per sortir,
trobant els llavis tancats,
finalitzen per la ploma en el paper.

Uns versos d'amor m’encongiren l'ànima...

Fer mal sense desitjar,
ferir fins a l'amarga derrota aliena,
més cruenta perquè veus el dolor
sense sentir la sang que s'escapa de les venes,
i veus la sang sense sentir
l'incommensurable dolor del poeta.

Aquells versos seus m’encongiren l'ànima...

Ningú no pot penetrar en el cor d'una altra persona
fins arribar a conèixer tot el seu ésser.
La bombolla puja fins al cel,
a l'Anaida es tanca la Porta dels Vents.
La ruleta del desamor
s'atura, roman immòbil, quieta.
(Parlen, xiuxiuegen, murmuren...)
Torno a sentir el dolor.
Per què?
Potser, amb els meus prosaics actes,
ferí el poeta.

(I el temps confirmà
que la ferida fou mortal).

[ Tornar a l'índex ]


L'adéu


Agafats de la mà,
creuem en silenci
el pont romà.

Capvespre d'hivern,
"Seria el moment, potser,
d'engabiar el vent ".

A la plaça Major, entre la veu de la gent,
s'expandeix a poc a poc
l'alè del fred.

Sense horitzó,
doblen a l'església
notes de dol.

Posta de sol,
tenebra que esquartera
l'última il·lusió.

Del nord al sud, de l'oest a l'est,
brama furiós,
el crit del vent.

Per sempre teu,
llàgrimes als ulls
en dir-nos adéu.

Festa Major. Música de goig. A la vila la festa,
...i el meu tren que s'allunya
de la teva finestra...

[ Tornar a l'índex ]


La meva terra té cos de donzella


La meva terra està feta de versos dispersos. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. De plany i de sofrença.
De deessa d’espigues. De cançó de boira de veus amigues.
De lluny estant, enyorada, multiplica l’absència i perdura
          d’atzur i llàgrimes.

La meva terra està feta d’esperança. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. D’estelada pintada de mar
i de neu. De pàtria vivent, que sent, que plora, que crida,
que es lamenta, que respira, que s’ofega i que canta!
          ... i que dorm i calla....

La meva terra està feta de dracs i de gegants. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. De castellers humans.
De mare òrfena d’abraçades. D’ametllers florits i d’oliveres.
I a cada albada, ahir vençuda, la terra meva reneix d’entre les cendres
          ... i és rondalla i és esclat de foc....

La meva terra està feta de barques de mar. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. De fresques pinedes,
de brollits i de silencis. De llençols i de proclames.
De roderes arrelades, buscant la primavera, sense pressa.
          La meva terra està feta d’aigua clara.

La meva terra està feta de fresques pinedes. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. I de vegades, incongruent
i un xic covarda, la meva terra, com jo i com qualsevol de nosaltres,
defuig de la sendera, s’amaga, i canvia el pa per monedes argentades,
          ..... i és humana.....

La meva terra està feta de versos dispersos. De ginesta en flor
                                        i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. D’estelada pintada de mar
i de neu, que es lamenta, que respira, que s’ofega i que canta!
De deessa d’espigues. La meva terra està feta d’aigua clara,
          d’atzur i de llàgrimes.

***

Englantina d'Or
VI Jocs Florals d'Esplugues
Homenatge Angelina Alós
2011

[ Tornar a l'índex ]


Sóc el fill del fang


Catalunya, deixa’m que t’expliqui, amb veu de poeta
(cadascú, al seu poble, il·lumina angoixes i juga son paper):
sóc el fill del fang d’antigues riuades,
sóc el vent que embogeix l’estrall de tramuntana,
sóc el net del laberint i el nen callat que al carrer jugava.

Catalunya amada, el verd en el ulls, sents ma fadrinalla?
Ací he nascut, he plantat teus arbres, meus fills he tingut,
he menjat ta terra, teu aire he besat, he gaudit tons fruits.
Tremolo amb el fred i ploro, assedegat, amb un simple vers.
De llinatge antic, mon cor t’ofereixo. Encara batega i pinta secrets.

Catalunya: la llavor perdura. Tastarem el vi, acròstic i cec,
dels cellers d’avui. Esquitxarem de rosada esllavissada
les barques més blaves. Estendrem les xarxes torrades de cel
i amarem els cossos d’estelles de verges donzelles
(si ens donen llicència d’amor, és clar, i dret de besada).

Catalunya: les barres de sang onegen, degotegen, s’enlairen
en les branques més altes dels oms de la riba. Els versos s’escapen,
retornen les paraules dels poetes en calma (esperança)
i vibren, arrossegant la pols, els plors i les pors
les ones cinglades del ritme de la nostra mar Mediterrània.

Catalunya, aixeca’t, amada. Tu ets la terra d’essències diverses.
La llegenda amarada en un tast anònim, flagelat de rosada.
La mare dels fills del fang i de la sorra del temps.
Catalunya: la llavor perdura i els versos s’escapen, buscant
els cossos d’estelles de verges donzelles i nits estrellades.

***

Englantina d'Or
Jocs Florals Sant Jordi 2011
AA.CC. Terra Ferma
2011

[ Tornar a l'índex ]


Llibertat


En un plor amarg
la llibertat negada.
Llibertat de vents [ i de tenebres ].
En memòria del foc, del temps i de la terra.
En memòria del cel i d'una mala sementera.
L'ànima sent l'onada de la ira. De la llibertat negada
i de l'etern turment. Amb una pinta de plata
i una flor de tardor i patiment.

[ Tornar a l'índex ]


[ tast poètic ]


Toni Arencón i Arias
(2010-2012)

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Safe Creative #1003265843626