Quin nom tan estrany!
El destí remena les cartes,
però nosaltres som els que juguem.
William Shakespeare
però nosaltres som els que juguem.
William Shakespeare
—Ets el pare —afirma la Maria, lliurant-me el nadó.
—No té el color dels meus ulls...
—Has de cuidar d'ell —insisteix, sens mirar-me; com si no hi fos, tot i que encara hi és—. Tinc les febres. Em moro.
—No sé ni cuidar de la meva pròpia pellerofa —replico, mentre veig com s'allunya i el vent agita el seu vestit grisenc.
Com m'ha pogut trobar? Fa mesos que vivim encauats en aquesta miserable cabana, abestiats, des del matí que ens van córrer a trets per tota la serra després de malencertar l'atemptat contra el coronel Vélez Mendoza.
—El nen... Com es diu? —crido des de la distància.
No em respon. Diria que ni tan sols m'ha sentit. «Destí», escolto que mussita; però no ho diu ella, dels seus propis llavis; encara que ho diu ella, des de l'interior del meu cap.
«Destí? Quin nom tan estrany!», penso.
Faig tard. Els altres han marxat, sens mi, considerats; potser recordant la brava femella que sempre ha estat la Maria.
—Ens hi veiem al camí de ferro —m'han dit, acotant el cap.
No sé què fer amb el nadó als braços, espaventat. Plora. Potser té gana. Amb què el puc alletar? Fins i tot la cabra se'ns va morir en arribar la sequera i agafar-nos desproveïts de queviures i d'esperit. Va ser abans, molt abans, que vingués la Maria i els companys marxessin, car era l'hora prevista per rebentar el tren carregat amb l'or del govern, robat a pobres tan pobres com nosaltres.
—No té el color dels meus ulls...
—Has de cuidar d'ell —insisteix, sens mirar-me; com si no hi fos, tot i que encara hi és—. Tinc les febres. Em moro.
—No sé ni cuidar de la meva pròpia pellerofa —replico, mentre veig com s'allunya i el vent agita el seu vestit grisenc.
Com m'ha pogut trobar? Fa mesos que vivim encauats en aquesta miserable cabana, abestiats, des del matí que ens van córrer a trets per tota la serra després de malencertar l'atemptat contra el coronel Vélez Mendoza.
—El nen... Com es diu? —crido des de la distància.
No em respon. Diria que ni tan sols m'ha sentit. «Destí», escolto que mussita; però no ho diu ella, dels seus propis llavis; encara que ho diu ella, des de l'interior del meu cap.
«Destí? Quin nom tan estrany!», penso.
Faig tard. Els altres han marxat, sens mi, considerats; potser recordant la brava femella que sempre ha estat la Maria.
—Ens hi veiem al camí de ferro —m'han dit, acotant el cap.
No sé què fer amb el nadó als braços, espaventat. Plora. Potser té gana. Amb què el puc alletar? Fins i tot la cabra se'ns va morir en arribar la sequera i agafar-nos desproveïts de queviures i d'esperit. Va ser abans, molt abans, que vingués la Maria i els companys marxessin, car era l'hora prevista per rebentar el tren carregat amb l'or del govern, robat a pobres tan pobres com nosaltres.
* * *
Han passat dues setmanes. He regressat a la que va ser casa meva, amb l'esper que el meu fill gaudeixi de la vida que jo mai no he pogut tenir.
No ho entenc... M'expliquen que la Maria va morir en donar a llum... i que el nadó va desaparèixer entre la confusió i els gemecs de les ploracossos.
Jo no me'ls crec. No. La hi vaig veure, al llindar de la cabrera. Els companys donarien fe si no fos perquè tots ells han estat esventrats, excepte jo, que no vaig poder acompanyar-los a la vall... on m'aguaitava la Mort.
«Destí!», penso, mirant el meu fill, «Quin nom tan estrany!»
No ho entenc... M'expliquen que la Maria va morir en donar a llum... i que el nadó va desaparèixer entre la confusió i els gemecs de les ploracossos.
Jo no me'ls crec. No. La hi vaig veure, al llindar de la cabrera. Els companys donarien fe si no fos perquè tots ells han estat esventrats, excepte jo, que no vaig poder acompanyar-los a la vall... on m'aguaitava la Mort.
«Destí!», penso, mirant el meu fill, «Quin nom tan estrany!»
oo0O0oo
«Quin nom tan estrany!»
Toni Arencón Arias
Il·lustració:
"Destí"
Toni Arencón Arias