El jurament
i altres narracions oníriques
Toni Arencón Arias Col·lecció Camí del Sorral - Número 19
Lo Càntich - ARC
Abril, 2014
Pàgines: 96 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 19>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303194 19>
Il·lustració de coberta i interiors:
Toni Arencón Arias
Narracions viatgeres
(O més clar l'aigua)
(O més clar l'aigua)
SEGUINT les petjades de La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica, el present recull aplega una sèrie de narracions i de relats, producte de fervors onírics quan encara feien barretines i d'una imaginació desendreçada a bona mesura, que han viscut trajectòries divergents.
He descobert —i és una descoberta personal— que als meus escrits els agrada viatjar, al lluny del lluny i enllà d'enllà, impulsats per motius incerts, allunyant-se del vast scriptorium que els concep tal com raja i de primera intenció. Els hi agrada, i molt. Gaudeixen amb l'aventura, coberts amb el vestit de l'Adam, recorrent espais oberts i fent distància. Suposo que, per aquest motiu, lluiten amb tanta voluntat per sortir del meu interior.
Citant Umberto Eco: "Tota criatura, ja sigui visible o invisible, és una llum, filla del pare de les llums". I les llums, no poden ser recloses; seria com saber el vent i no saber el torrent, una incoherència, un criteri inabastable.
Més enllà del pensament, l'escriptura, com a criatura nounada, "filla del pare de les llums", inicia un procés que finalitza no quan l'obra està enllestida, sinó quan l'obra és compartida. Davant d'aquest acte d'exquisida rebel·lia i reconstrucció del procés creador es troba la clau que obre la porta de la terra incògnita.
He descobert, també, que als meus escrits, llumenetes de Sant Elm, a més de viatjar, els agrada retrobar-se de tant en tant i confusament barrejats en la vigília de l'endemà. Com és el cas; tap i carabassa, diria el metge de capçalera. Tot sembla indicar que no hi ha cap raó que ho justifiqui. Però, potser, a hores d'ara i a aquestes alçades, ja no cal buscar justificacions ni dides seques que els hi facin de mainaderes, alliberats de llargs, emotius i secrets remordiments manllevats per un caramull de nits en vetlla. Ni de bon tros. Cap queixa per part meva. No cal treure pols de sota l'aigua ni trobar pèls als ous.
Res més resta, avui, per dir, a les calmes del gener. Res més per afegir a les minves, després de la mar desfeta. No cal obsessionar-se ni ficar-nos una ceba al cap. Fem taula rasa en virtut de santa obediència i anem pel camí del dret.
Legítimament, és el moment en el qual les faules han de parlar amb la seva pròpia veu, de pronunciar els noms i de descriure els fets, amb la realitat subjectiva en tant que independent del subjecte humà.
I és que, en definitiva, sense demanar permís a un peu per moure l'altre, els escrits tenen vida pròpia i no està, en les nostres mans, la potestat de contenir el seu lliure esperit.
He descobert —i és una descoberta personal— que als meus escrits els agrada viatjar, al lluny del lluny i enllà d'enllà, impulsats per motius incerts, allunyant-se del vast scriptorium que els concep tal com raja i de primera intenció. Els hi agrada, i molt. Gaudeixen amb l'aventura, coberts amb el vestit de l'Adam, recorrent espais oberts i fent distància. Suposo que, per aquest motiu, lluiten amb tanta voluntat per sortir del meu interior.
Citant Umberto Eco: "Tota criatura, ja sigui visible o invisible, és una llum, filla del pare de les llums". I les llums, no poden ser recloses; seria com saber el vent i no saber el torrent, una incoherència, un criteri inabastable.
Més enllà del pensament, l'escriptura, com a criatura nounada, "filla del pare de les llums", inicia un procés que finalitza no quan l'obra està enllestida, sinó quan l'obra és compartida. Davant d'aquest acte d'exquisida rebel·lia i reconstrucció del procés creador es troba la clau que obre la porta de la terra incògnita.
He descobert, també, que als meus escrits, llumenetes de Sant Elm, a més de viatjar, els agrada retrobar-se de tant en tant i confusament barrejats en la vigília de l'endemà. Com és el cas; tap i carabassa, diria el metge de capçalera. Tot sembla indicar que no hi ha cap raó que ho justifiqui. Però, potser, a hores d'ara i a aquestes alçades, ja no cal buscar justificacions ni dides seques que els hi facin de mainaderes, alliberats de llargs, emotius i secrets remordiments manllevats per un caramull de nits en vetlla. Ni de bon tros. Cap queixa per part meva. No cal treure pols de sota l'aigua ni trobar pèls als ous.
Res més resta, avui, per dir, a les calmes del gener. Res més per afegir a les minves, després de la mar desfeta. No cal obsessionar-se ni ficar-nos una ceba al cap. Fem taula rasa en virtut de santa obediència i anem pel camí del dret.
Legítimament, és el moment en el qual les faules han de parlar amb la seva pròpia veu, de pronunciar els noms i de descriure els fets, amb la realitat subjectiva en tant que independent del subjecte humà.
I és que, en definitiva, sense demanar permís a un peu per moure l'altre, els escrits tenen vida pròpia i no està, en les nostres mans, la potestat de contenir el seu lliure esperit.
Toni Arencón i Arias
Març, 2014
Març, 2014
"El jurament i altres narracions oníriques"
Toni Arencón i Arias
