Tinc disset anys. Diuen que sóc preciosa. Dissabte passat vaig ser coronada reina local de la bellesa. Malauradament, no hi ha cap fotografia que ho demostri. En aquesta maleïda ciutat, al bell mig de la selva, les càmeres no ens proporcionen ni profit ni servei. Els aparells es rovellen a causa de la humitat, els rodets es podreixen per la calor i els revelats es desfan entre núvols efímers de polsim ocre. Si volem evitar que els cucs de l'oblit ens sostreguin de la memòria les imatges dels éssers estimats hem de recórrer als serveis d'en Nicomedes, el pintor de difunts.
A mi —malgrat que no em va voler cobrar ni un cèntim pel recordatori dels pares, en cos present, quan l'epidèmia de còlera se'ls va endur—, la seva presència em provoca un inconsolable terror. Sé que es delecta recollint amb els pinzells l'última ganyota post mortem dels cadàvers. Ho sé. És un ésser fastigós. Em repugna llur figura encorbada, l'alè selènic i el caminar fúnebre, arrossegant els peus. M'estremeixo d'esglai si ens creuem pel carrer. Tremolo de por quan em mira, amb els ulls freds i desiguals. En vida ningú no s'atreveix a servir-li de model. Asseguren que esgarrapa els esperits i absorbeix les ànimes. Té un do maligne, latent... covat. Afirmen que atreu la mort. Jo també ho crec.
Avui, a l'hora baixa de la tarda, m'ha vingut a visitar. Neguitosa, he pressentit un mal auguri. Portava un llenç sota el braç. He sufocat un xiscle d'horror quan m'ha mostrat la pintura i, amb veu relliscosa, m'ha demanat si em volia casar amb ell. Una gèlida esgarrifança m'ha reptat per l'espinada en veure'm, retratada a l'oli, immortalitzada en el moment de coronar-me reina de la bellesa. «És el regal de prometatge», ha referit. Un fil de bava li regalimava de la boca.
«No passis ànsia, bufona», ha somrigut, sinistre i malèvol, en adonar-se de la meva pal·lidesa. «Gaudiràs d'una llarga... llarga... llarga vida. Hom sap que una obra no resta finida fins que l'artista no inclou la rúbrica decisiva.»
A mi —malgrat que no em va voler cobrar ni un cèntim pel recordatori dels pares, en cos present, quan l'epidèmia de còlera se'ls va endur—, la seva presència em provoca un inconsolable terror. Sé que es delecta recollint amb els pinzells l'última ganyota post mortem dels cadàvers. Ho sé. És un ésser fastigós. Em repugna llur figura encorbada, l'alè selènic i el caminar fúnebre, arrossegant els peus. M'estremeixo d'esglai si ens creuem pel carrer. Tremolo de por quan em mira, amb els ulls freds i desiguals. En vida ningú no s'atreveix a servir-li de model. Asseguren que esgarrapa els esperits i absorbeix les ànimes. Té un do maligne, latent... covat. Afirmen que atreu la mort. Jo també ho crec.
Avui, a l'hora baixa de la tarda, m'ha vingut a visitar. Neguitosa, he pressentit un mal auguri. Portava un llenç sota el braç. He sufocat un xiscle d'horror quan m'ha mostrat la pintura i, amb veu relliscosa, m'ha demanat si em volia casar amb ell. Una gèlida esgarrifança m'ha reptat per l'espinada en veure'm, retratada a l'oli, immortalitzada en el moment de coronar-me reina de la bellesa. «És el regal de prometatge», ha referit. Un fil de bava li regalimava de la boca.
«No passis ànsia, bufona», ha somrigut, sinistre i malèvol, en adonar-se de la meva pal·lidesa. «Gaudiràs d'una llarga... llarga... llarga vida. Hom sap que una obra no resta finida fins que l'artista no inclou la rúbrica decisiva.»
* * * * * * * * * *
«Memento mori»
(recorda que has de morir)
Toni Arencón Arias
"Memento mori"
Toni Arencón Arias