El jurament
—Per molt que t'amaguis, un dia et mataré —em va dir en Mateu, amb veu resoluda i amb un bleix d'animal desemparat—. Et mataré, mirant-te als ulls; però no ho faré davant de cap dels teus fills. No vull haver de matar-los a ells també, després, per evitar que em matin a mi per venjar el seu pare.
No em vam estranyar aquelles paraules —era vell costum a la vall això de matar-se mirant-se a la cara, d'home a home—, però sí que em va sorprendre que anessin dirigides a mi. «Et mataré, mirant-te als ulls», havia expressat en Mateu. Refet de la sorpresa inicial, no vaig dubtar de la veracitat de l'amenaça. Jo havia tingut la malastrugança de guanyar-li sis partides seguides a les cartes, al joc de la "serp" i sense mastegar escrúpols que no feien cap pes. En cadascuna de les mans, en Mateu havia doblat l'aposta inicial, fins a quedar-se sense diners ni possessió alguna per apostar de nou. Al final, va dipositar la seva pistola sobre la taula de la taverna. Era l'últim que li quedava. Però jo vaig rebutjar-la. Sabia que, si li guanyava també la pistola, l'estaria humiliant. I no m'ho perdonaria. Però no m'esperava que, negant-me a continuar el joc, també l'estava humiliant com mai ningú abans no l'hi havia humiliat.
Llavors va ser quan va jurar que em mataria, de front, mirant-me als ulls i amb aquella mateixa pistola, per negar-me a jugar una última partida. Setze parroquians borratxos, d'ossos turmentats i mirades sanguinolentes, van ser testimonis expectants d'aquelles paraules i de la meva renúncia.
—Déu ens en preservi! No siguis tan exagerat, Mateu! —vaig protestar—. Només ha estat un joc. No és necessari fer-se mala sang ni portar la desgràcia a casa. Ja saps que mai no m'he barallat amb ningú i que no faig servir armes. Si véns a matar-me, sigui lluna o sigui sol, no em defensaré de tu.
—No serà el meu problema.
Sabia que en Mateu compliria la seva paraula. El coneixia des de ben petit i mai no havia deixat de complir les seves promeses per extravagants que fossin aquestes. Amb deu anys, quan la mare va morir sumida en la pobresa, afecta de tisi, va prometre que li faria construir un mausoleu perquè descansés com una reina entre la gent pagesa. «Pel repòs de la mare que em dugué en les entranyes», va dir. Fins a catorze anys va viure a una habitació del bordell, acollit per la vella Marianna, que era cosina llunyana de la mare. Després va marxar del poble i es va allistar a l'exèrcit. Quan va tornar ja era un home fet i granat. Havia aconseguit la graduació de sergent. No vàrem saber com, però va tornar essent posseïdor d'una fortuna en monedes de plata. El primer que va fer —abans de comprar casa, terres i animals— va ser manar construir un mausoleu, al cementiri vell, per traslladar allà les restes de la mare. I cada diumenge portava un ram de flors al mausoleu i retirava les de la setmana anterior, que ja s'havien marcit. Era un home de paraula. Un malparit, sí, però un malparit de paraula. Amb ell no em valdrien precs ni raonaments, però sí astúcies. Per això vaig decidir protegir la meva vida aprofitant-me del contingut literal de l'amenaça que havia expressat en públic.
El primer dia que va venir a donar-me mort, durant la setmana de la festa major i sense previ avís que em fes sospitar, jo estava a la barberia. Sabia que ell continuava al poble, malgrat estar-ne arruïnat, i que tornava a viure en una habitació del bordell aprofitant que la vella Marianna sempre havia tingut consideració i inquietud per ell, com a un fill propi. Vaig veure com entrava al local, reflectit en el gran mirall que ocupava tota la paret. Era un dia de molta xafogor, malgrat que tota la nit anterior havia plogut. Venia suat, amb la camisa enganxada al cos, mullada de suor. Es va dur la mà a la cintura; però, abans que tragués la pistola, vaig assenyalar-li al fons de la barberia. Allà estava el meu fill gran, assegut, aliè a l'instant i al moment, llegint una de les revistes de dones en cuirs a disposició dels clients. En Mateu va clavar la mirada en ell, mesurant la circumstància. Després em va mirar a mi. Va sospirar, llampferit; va girar cua i va marxar sense dir res. A fora de l'establiment, al carrer, se sentia el flabiol de la cobla, refilant com els rossinyols, convidant els vilatans a la primera ballada.
La segona vegada que va venir a matar-me, em trobava banyant-me al riu, traient-me les escates. Les aigües baixaven alegres després de les últimes pluges. Jo estava nu, però hauria estat el mateix si hagués estat vestit. En Mateu em va cridar pel nom i, quan vaig apartar-me el cabell mullat que em cobria la cara i m'impedia veure amb claredat, vaig descobrir que m'estava apuntant al pit. Vaig assenyalar a la seva esquerra i vaig continuar el bany, com si no passés res. Abans de submergir-me de nou vaig poder veure com en Mateu es guardava la pistola, resignat, en descobrir el segon dels meus fills protegit del sol sota l'ombra d'una figuera, on m'esperava, amb la meva roba a la mà i sostenint entre les mans la corda que subjectava la ruca.
—Per què no ho deixem? —li vaig preguntar, intentant que s'entendrís de mica en mica, la sisena vegada que va venir a matar-me—. Ets un bon home. Has de mudar de tarannà. No hi ha motiu per a tant turment. No, no n'hi ha. Ni per al teu ni per al meu. Altrament, estic disposat a retornar-te els diners, la casa, les terres i els animals. Tota la teva hisenda. Digues, no em mereixo prou confiança? No sóc ambiciós ni rancorós. La nit que et vaig guanyar, jugant a la "serp", vaig tenir sort, molta sort..., però no vull que aquesta sort se'm regiri, contra mi, per un mal punt.
—Menys romanços. Ja no hi ha marxa enrere. Ni que ho fos. El jurament que et vaig fer no em marxa un punt del pensament. I sempre compleixo la meva paraula. Un dia et trobaré, sense cap dels teus fills a prop. I et mataré.
—Davant de la llei no són raons —vaig argumentar, sense obtenir resposta. Estava clar que tota insistència era inútil.
Així van passar els anys. Cada dos o tres mesos en Mateu buscava la forma de donar-me mort, aguantant ferm en el determini del jurament. Sempre en va, malgrat els sobresalts que em proporcionava. Mal per mal, jo ja tenia bona cura que algun dels meus quatre fills estigués proper a mi. Fins i tot, cada nit, als peus del llit gran on descansàvem la mare i jo, un d'ells dormia sobre un matalàs de llana, torbats a tal extrem per l'escalfor de l'estança —pobrissons!— que no sabien què dir-nos.
—No siguis tossut —vaig referir-li en complir-se el cinquè aniversari de la partida de cartes—. Mira, si no vols que et retorni les teves possessions i els teus diners, ens ho juguem a una altra mà. I, aquesta vegada, sí que accepto la pistola.
—No puc jugar-me la pistola a la "serp" —va negar en Mateu—, la necessito per matar-te.
El dia que vaig complir cinquanta anys, desvetllant-me del son de la nit, em vaig cansar d'aquella història. Acabava de somiar que em trobava amb en Mateu al bell mig d'un camp. Per davant dels nostres ulls havia passat corrent una dona gran... molt vella... la dona més gran que jo havia vist mai...
«—Qui és aquesta anciana que corre en forma tan desesperada?», li vaig preguntar a en Mateu.
«—No la coneixes? És la Mort.»
«—I per què corre d'aquesta manera?»
«—Vol atrapar el Temps. Se li escapa el Temps. Està molt fatigada i vol atrapar el Temps per tallar el seu propi fil de la vida i poder així descansar. Però el Temps és més veloç que ella. Sempre ho ha estat. Per molt que s'esforça, mai no aconsegueix atrapar-lo.»
«—I... què passarà si alguna vegada ho aconsegueix?»
«—...»
En aquest punt m'havia despertat. I em vaig adonar que ja m'havia cansat d'aquella història. Ja estava durant massa. M'havia cansat de tenir por. M'havia cansat de planificar la meva vida i els meus moviments perquè sempre un dels meus fills estigués a prop meu en tot moment. M'havia cansat de jugar amb la Mort i amb el Temps.
—No us n'aneu, pare! —em va demanar el petit, neguitós, en veure'm posar-me el barret sense demanar que ningú m'acompanyés, però no vaig fer-li cas. Vaig marxar de casa amb el ferm desig d'acabar, d'una vegada per totes, amb aquell despropòsit. Em vaig plantar a la plaça de les liles, davant de la porta principal del bordell. Sabia que en Mateu em veuria des de la finestra de l'habitació on malvivia.
No va trigar ni deu batecs de cor a baixar. Va sortir al carrer arrossegant els peus, com un fantasma de si mateix que havia d'apilotar tota la tristesa acumulada en aquell temps.
—I els teus fills? —va preguntar, girant els ulls de tots cantons, quan ja només estava a sis passos de trepitjar-me l'ombra.
—A casa.
—Tots ells?
—Sí.
Va escopir a terra.
—Val.
Va treure la pistola i em va apuntar al cor. No se'l veia feliç, però havia de complir el jurament: matar-me, sense la presència de cap dels meus fills. Ja saben: és vell costum a la vall. Vaig alçar la mà dreta, demanant-li la gràcia d'un xic de temps per parlar:
—Deixa'm dir-te una cosa... només quatre paraules... una confessió... És una vella història... la teva mare... la teva mare era una jove bella i bruna, amb una franca rialla d'ulls. Una dona valenta. Jo, en canvi, quan la hi vaig conèixer, ja era un covard. Talment, sempre ho he estat..., ja ho saps. Vaig ser un covard, llavors, a setze anys meus i a catorze d'ella. Vaig ser un covard per no comprometre'm a reconèixer el nen que creixia en les seves entranyes. I ella, per contra, va ser molt valenta. Molt valenta per mantenir el seu embaràs, sabent que seria repudiada per tot el poble. Trenta-quatre anys han passat... oi? Sí, trenta-quatre.
Em vaig girar, donant-li l'esquena. El sol, intens, em cremava el clatell. Les cames encara em tremolaven. Vaig caminar cap a la vorada de rosers. En Mateu era un home de paraula. Un malparit, sí —i jo havia tingut molt a veure perquè ho fos—, però un home de paraula. Mai no em mataria, havia promès, mentre un dels meus fills hi estigués present.
No em vam estranyar aquelles paraules —era vell costum a la vall això de matar-se mirant-se a la cara, d'home a home—, però sí que em va sorprendre que anessin dirigides a mi. «Et mataré, mirant-te als ulls», havia expressat en Mateu. Refet de la sorpresa inicial, no vaig dubtar de la veracitat de l'amenaça. Jo havia tingut la malastrugança de guanyar-li sis partides seguides a les cartes, al joc de la "serp" i sense mastegar escrúpols que no feien cap pes. En cadascuna de les mans, en Mateu havia doblat l'aposta inicial, fins a quedar-se sense diners ni possessió alguna per apostar de nou. Al final, va dipositar la seva pistola sobre la taula de la taverna. Era l'últim que li quedava. Però jo vaig rebutjar-la. Sabia que, si li guanyava també la pistola, l'estaria humiliant. I no m'ho perdonaria. Però no m'esperava que, negant-me a continuar el joc, també l'estava humiliant com mai ningú abans no l'hi havia humiliat.
Llavors va ser quan va jurar que em mataria, de front, mirant-me als ulls i amb aquella mateixa pistola, per negar-me a jugar una última partida. Setze parroquians borratxos, d'ossos turmentats i mirades sanguinolentes, van ser testimonis expectants d'aquelles paraules i de la meva renúncia.
—Déu ens en preservi! No siguis tan exagerat, Mateu! —vaig protestar—. Només ha estat un joc. No és necessari fer-se mala sang ni portar la desgràcia a casa. Ja saps que mai no m'he barallat amb ningú i que no faig servir armes. Si véns a matar-me, sigui lluna o sigui sol, no em defensaré de tu.
—No serà el meu problema.
Sabia que en Mateu compliria la seva paraula. El coneixia des de ben petit i mai no havia deixat de complir les seves promeses per extravagants que fossin aquestes. Amb deu anys, quan la mare va morir sumida en la pobresa, afecta de tisi, va prometre que li faria construir un mausoleu perquè descansés com una reina entre la gent pagesa. «Pel repòs de la mare que em dugué en les entranyes», va dir. Fins a catorze anys va viure a una habitació del bordell, acollit per la vella Marianna, que era cosina llunyana de la mare. Després va marxar del poble i es va allistar a l'exèrcit. Quan va tornar ja era un home fet i granat. Havia aconseguit la graduació de sergent. No vàrem saber com, però va tornar essent posseïdor d'una fortuna en monedes de plata. El primer que va fer —abans de comprar casa, terres i animals— va ser manar construir un mausoleu, al cementiri vell, per traslladar allà les restes de la mare. I cada diumenge portava un ram de flors al mausoleu i retirava les de la setmana anterior, que ja s'havien marcit. Era un home de paraula. Un malparit, sí, però un malparit de paraula. Amb ell no em valdrien precs ni raonaments, però sí astúcies. Per això vaig decidir protegir la meva vida aprofitant-me del contingut literal de l'amenaça que havia expressat en públic.
El primer dia que va venir a donar-me mort, durant la setmana de la festa major i sense previ avís que em fes sospitar, jo estava a la barberia. Sabia que ell continuava al poble, malgrat estar-ne arruïnat, i que tornava a viure en una habitació del bordell aprofitant que la vella Marianna sempre havia tingut consideració i inquietud per ell, com a un fill propi. Vaig veure com entrava al local, reflectit en el gran mirall que ocupava tota la paret. Era un dia de molta xafogor, malgrat que tota la nit anterior havia plogut. Venia suat, amb la camisa enganxada al cos, mullada de suor. Es va dur la mà a la cintura; però, abans que tragués la pistola, vaig assenyalar-li al fons de la barberia. Allà estava el meu fill gran, assegut, aliè a l'instant i al moment, llegint una de les revistes de dones en cuirs a disposició dels clients. En Mateu va clavar la mirada en ell, mesurant la circumstància. Després em va mirar a mi. Va sospirar, llampferit; va girar cua i va marxar sense dir res. A fora de l'establiment, al carrer, se sentia el flabiol de la cobla, refilant com els rossinyols, convidant els vilatans a la primera ballada.
La segona vegada que va venir a matar-me, em trobava banyant-me al riu, traient-me les escates. Les aigües baixaven alegres després de les últimes pluges. Jo estava nu, però hauria estat el mateix si hagués estat vestit. En Mateu em va cridar pel nom i, quan vaig apartar-me el cabell mullat que em cobria la cara i m'impedia veure amb claredat, vaig descobrir que m'estava apuntant al pit. Vaig assenyalar a la seva esquerra i vaig continuar el bany, com si no passés res. Abans de submergir-me de nou vaig poder veure com en Mateu es guardava la pistola, resignat, en descobrir el segon dels meus fills protegit del sol sota l'ombra d'una figuera, on m'esperava, amb la meva roba a la mà i sostenint entre les mans la corda que subjectava la ruca.
—Per què no ho deixem? —li vaig preguntar, intentant que s'entendrís de mica en mica, la sisena vegada que va venir a matar-me—. Ets un bon home. Has de mudar de tarannà. No hi ha motiu per a tant turment. No, no n'hi ha. Ni per al teu ni per al meu. Altrament, estic disposat a retornar-te els diners, la casa, les terres i els animals. Tota la teva hisenda. Digues, no em mereixo prou confiança? No sóc ambiciós ni rancorós. La nit que et vaig guanyar, jugant a la "serp", vaig tenir sort, molta sort..., però no vull que aquesta sort se'm regiri, contra mi, per un mal punt.
—Menys romanços. Ja no hi ha marxa enrere. Ni que ho fos. El jurament que et vaig fer no em marxa un punt del pensament. I sempre compleixo la meva paraula. Un dia et trobaré, sense cap dels teus fills a prop. I et mataré.
—Davant de la llei no són raons —vaig argumentar, sense obtenir resposta. Estava clar que tota insistència era inútil.
Així van passar els anys. Cada dos o tres mesos en Mateu buscava la forma de donar-me mort, aguantant ferm en el determini del jurament. Sempre en va, malgrat els sobresalts que em proporcionava. Mal per mal, jo ja tenia bona cura que algun dels meus quatre fills estigués proper a mi. Fins i tot, cada nit, als peus del llit gran on descansàvem la mare i jo, un d'ells dormia sobre un matalàs de llana, torbats a tal extrem per l'escalfor de l'estança —pobrissons!— que no sabien què dir-nos.
—No siguis tossut —vaig referir-li en complir-se el cinquè aniversari de la partida de cartes—. Mira, si no vols que et retorni les teves possessions i els teus diners, ens ho juguem a una altra mà. I, aquesta vegada, sí que accepto la pistola.
—No puc jugar-me la pistola a la "serp" —va negar en Mateu—, la necessito per matar-te.
El dia que vaig complir cinquanta anys, desvetllant-me del son de la nit, em vaig cansar d'aquella història. Acabava de somiar que em trobava amb en Mateu al bell mig d'un camp. Per davant dels nostres ulls havia passat corrent una dona gran... molt vella... la dona més gran que jo havia vist mai...
«—Qui és aquesta anciana que corre en forma tan desesperada?», li vaig preguntar a en Mateu.
«—No la coneixes? És la Mort.»
«—I per què corre d'aquesta manera?»
«—Vol atrapar el Temps. Se li escapa el Temps. Està molt fatigada i vol atrapar el Temps per tallar el seu propi fil de la vida i poder així descansar. Però el Temps és més veloç que ella. Sempre ho ha estat. Per molt que s'esforça, mai no aconsegueix atrapar-lo.»
«—I... què passarà si alguna vegada ho aconsegueix?»
«—...»
En aquest punt m'havia despertat. I em vaig adonar que ja m'havia cansat d'aquella història. Ja estava durant massa. M'havia cansat de tenir por. M'havia cansat de planificar la meva vida i els meus moviments perquè sempre un dels meus fills estigués a prop meu en tot moment. M'havia cansat de jugar amb la Mort i amb el Temps.
—No us n'aneu, pare! —em va demanar el petit, neguitós, en veure'm posar-me el barret sense demanar que ningú m'acompanyés, però no vaig fer-li cas. Vaig marxar de casa amb el ferm desig d'acabar, d'una vegada per totes, amb aquell despropòsit. Em vaig plantar a la plaça de les liles, davant de la porta principal del bordell. Sabia que en Mateu em veuria des de la finestra de l'habitació on malvivia.
No va trigar ni deu batecs de cor a baixar. Va sortir al carrer arrossegant els peus, com un fantasma de si mateix que havia d'apilotar tota la tristesa acumulada en aquell temps.
—I els teus fills? —va preguntar, girant els ulls de tots cantons, quan ja només estava a sis passos de trepitjar-me l'ombra.
—A casa.
—Tots ells?
—Sí.
Va escopir a terra.
—Val.
Va treure la pistola i em va apuntar al cor. No se'l veia feliç, però havia de complir el jurament: matar-me, sense la presència de cap dels meus fills. Ja saben: és vell costum a la vall. Vaig alçar la mà dreta, demanant-li la gràcia d'un xic de temps per parlar:
—Deixa'm dir-te una cosa... només quatre paraules... una confessió... És una vella història... la teva mare... la teva mare era una jove bella i bruna, amb una franca rialla d'ulls. Una dona valenta. Jo, en canvi, quan la hi vaig conèixer, ja era un covard. Talment, sempre ho he estat..., ja ho saps. Vaig ser un covard, llavors, a setze anys meus i a catorze d'ella. Vaig ser un covard per no comprometre'm a reconèixer el nen que creixia en les seves entranyes. I ella, per contra, va ser molt valenta. Molt valenta per mantenir el seu embaràs, sabent que seria repudiada per tot el poble. Trenta-quatre anys han passat... oi? Sí, trenta-quatre.
Em vaig girar, donant-li l'esquena. El sol, intens, em cremava el clatell. Les cames encara em tremolaven. Vaig caminar cap a la vorada de rosers. En Mateu era un home de paraula. Un malparit, sí —i jo havia tingut molt a veure perquè ho fos—, però un home de paraula. Mai no em mataria, havia promès, mentre un dels meus fills hi estigués present.
oo0O0oo
«El jurament»
Primer Premi
I Concurs de Relats Breus de Vimbodí i Poblet 2013
Vimbodí i Poblet, 7 de setembre de 2013
"La pistola"
Toni Arencón i Arias